Entrades
En un món ideal, el Gran Teatre del Liceu presentaria
de forma més o menys espaiada els quatre títols que conformen Der Ring des Nibelungen per acabar, en
un període de temps raonable, duent a escena dos o tres cicles sencers de l’opus
magne de Richard Wagner. En un món paradisíac, la producció seria nova de
trinca, a poder ser, tot i que no és imprescindible, d’algun talent del país
(ningú li ha proposat encara a Calixto Bieito?). El sofert lector ja sap prou
bé que vivim en un món ben lluny de ser ideal i paradisíac, i amb els recursos
minvants del teatre, que comporten la corresponent reducció de títols
programats, optar, no només per tot el Ring,
també per un parell de jornades per curs és hipotecar en excés una temporada.
Així que la solució pragmàtica és un títol per any i de lloguer.
 |
| La deixalleria del Rin |
Posats a buscar produccions per dur a
Barcelona, una possibilitat podria haver estat la de La Fura dels Baus, però
després de la seva estrena a València i amb el seu pas actual per Sevilla,
potser l’opció ja estava cremada. La tria del muntatge de Robert Carsen, signat
en la seva concepció amb el dissenyador Patrick Kinmonth i provinent de l’Òpera
de Colònia s’ha revelat, al menys després de l’inaugural Das Rheingold, un encert, demostrant un cop més que, exceptuant la
tristoia Tosca de fa uns anys, el
canadenc és un valor segur. No havia tingut mai l’experiència directa d’aquest
cicle que es va estrenar entre els anys 2000 i 2003 i que, en alguna ocasió
Colònia ha presentat en maratons de dos dies, amb funcions de matí i tarda.
Però, com a mínim el pròleg, recorda una mica la proposta contemporània de
Jürgen Flimm a Bayreuth, en especial la idea del Walhalla en construcció,
mentre que d’altres produccions posteriors semblen haver-se inspirat en Carsen
(la quadrilla proletària dels gegants també apareixia a l’insípid muntatge de
Günter Krämer a l’Òpera de París).
 |
| Disputa familiar abans de la mudança |
Un element lliga la producció de Carsen amb l’anterior
Tetralogia vista al Liceu, la de
Harry Kupfer per a la Staatsoper de Berlín: la denúncia de la destrucció de l’harmonia
natural que, si en Kupfer es manté en un entorn atemporal que conviu amb la
tecnologia, en Carsen esdevé d’una contemporaneïtat perfectament reconeixible.
La imatge inicial, amb aquest incessant onatge de persones llançant deixalles
al riu a ritme de la música del preludi, és tan gràfica com brillant. Després
de la deixalleria del Rin per on evolucionen les tres filles del riu i
Alberich, Carsen adopta un perfil més sociopolític, amb una clara diferenciació
entre explotadors (els déus, liderats, per a més inri, per un militar, així com
el propi nibelung) i explotats.
 |
| Proletaris del món, uniu-vos! |
Un dels grans talents de Carsen és la seva
capacitat de dirigir els actors, aconseguint aquí una dibuix de gran precisió,
tant de situacions com de personatges. Pocs cops Froh i Donner hauran semblat
el que són, uns inútils; l’alternança entre altivesa i coqueteria de Fricka (es
prova el Tarnhelm com si fos un mer abillament) és brillant, i Freia, després
de netejar amb cura les pomes, agafa un relleu diferent quan mostra pena per la
mort de Fasolt. Carsen deixa sobre l’escena el gegant inert, recordatori de que
l’ambició de poder que mou la trama només genera mort i destrucció, mentre els inconscients
déus es dirigeixen ballant cap a la seva nova llar seguits per la brigada
militar de mudances, mentre al fons de l’escena neva (lligam visual amb l’hivern
inicial de Die Walküre? L’any vinent
en sortirem de dubtes).
 |
| Els explotadors brinden despreocupats |
Després d’un grapat de concerts i d’haver
anul·lat la seva prevista participació a Madama
Butterfly, per fi Josep Pons es presentava com a director musical del Liceu
en el lloc on en teoria se l’hauria de veure més, el fossat. Fins i tot, es pot
dir que se’l veu al propi Liceu, perquè la majoria de concerts s’han fet a l’Auditori
i el Palau, en un procés inflacionista de les temporades simfòniques a
Barcelona d’efectes dubtosos. Ho he expressat en altres ocasions i ho tornaré a
dir: crec que el lloc ideal per a Pons és l’OBC i no el Liceu, i aquest Rheingold no em fa canviar d’opinió. El
treball realitzat pel músic de Puig-reig ha estat intens i els resultats, en
conjunt, força meritoris, amb una orquestra que va estar molt més ajustada el
dia 25 que en una estrena amb uns metalls accidentats.
 |
| El primer assassinat |
Hi ha una sola manera de fer sonar Wagner? Per
descomptat que no: el Wagner de Knappertsbusch era ben diferent del de Clemens
Krauss, els de Georg Solti i Herbert von Karajan no tenien gaire a veure i, si
parlem de referents actuals, el camí de Thielemann no és coincident amb el de
Barenboim. La versió de Pons va estar en sintonia amb el muntatge de Carsen, en
el sentit d’oferir una lectura nítida i comprensible del ric teixit temàtic de
la partitura, extraient gran nombre de detalls instrumentals, amb la
contrapartida de que a vegades els arbres amagaven el bosc. Dit d’una altra
manera, va faltar continuïtat en el discurs, un sentit direccional únic i
ineluctable des de l’abissal mi bemoll inicial dels contrabaixos, i, sobretot,
un tremp teatral més acusat. A favor de Pons cal dir que va tractar amb gran
consideració les veus, evidenciant de passada (i raons no li falten) que no cal
una allau decibèlica per interpretar Wagner.
El primer repartiment va ser en conjunt, més
rodó que el segon, sense que aquest caigués per sota de la correcció. Ja que no
una gran empenta vocal (els aguts sonen cada cop més enrere), Albert Dohmen va
ser un Wotan experimentat i consistent que va tenir un bon contrapunt en un
Alan Held més expansiu, que reemplaçava l’anunciat Jason Howard. Mihoko
Fujimura va fer tota una creació amb les poques frases que té Fricka, davant
una Katarina Karnéus més plana. L’Alberich d’Andrew Shore va compensar amb
escreix amb un cant esmolat una veu sense gaire interès, tot el contrari del
més penetrant (i més baladrer) Oleg Bryjak, ambdós torturant el bon Mime de
Mikhaïl Vekua.
 |
| Una convidada especial |
En el cas de Fasolt, el desequilibri a favor
del primer cast va ser flagrant, amb l’imponent Ain Anger eclipsant un tremolós
Friedemann Röhlig, mentre els Fafner d’Ante Jerkunica i Bjarni Thor Kristinsson
van estar més igualats en contundència, d’igual manera que les Freia d’Erika
Wueschner i Sonja Gornik i els Froh de Marcel Reijans i Willem van der Heyden van
estar empatats en el seu escàs pes específic. Per desgràcia, vam tenir dosi
doble de Donner amb un Ralf Lukas de cant dolorós per a l’oïda. Les tres filles
del Rin van tenir cinc intèrprets, Lisette Bolle i Eva Oltivanyi com a
Woglinde, i Nadine Weismann i Inés Moraleda com a Flosshilde, unides per la notable
Wellgunde de María Hinojosa (però no és massa aviat per tenir aquest vibrato?).
Com era de preveure, Weissmann no tenia res a fer com a Erda davant la
intèrpret de l’estrena, una Ewa Podles de nou impressionant, tot i que, essent
potser massa perepunyetes, la contralt polonesa no va fer res gaire diferent,
per exemple, al recent Ivan el Terrible a
Palau 100: una aparició com a artista convidada sense lligams amb l’entorn i un
cant recolzat en l’opulència d’una veu única que es manté en força bon estat.
Cal dir que la seva sortida, un cop fetes les admonicions sobre la fi dels déus, és un dels aspectes menys ben resolts per Carsen.
 |
| Tot a punt per entrar al Walhalla |
Deixo per al final el paper més fascinant de Das Rheingold, Loge, el semidéu del foc,
que Carsen converteix en el majordom i confident de Wotan, és a dir, en un
observador privilegiat de les misèries i flaqueses que hi ha rere la façana
petulant dels seus senyors. Kurt Streit va fer valer la seva veu lírica i clara
per, mitjançant un fraseig d’elegant ironia, donar consistència a les
encertades reflexions del personatge, mentre que Paco Vas, amb el seu gran
domini escènic, va apostar, com molts tenors de caràcter, per l’exageració d’algunes
inflexions. Comptat i debatut, ha estat un bon començament d’aquest Ring a terminis, només llastat, el dia
del Torn B, per la visió de massa butaques buides. Un senyal preocupant.
Fotos (del primer repartiment): A. Bofill
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos. Com que aquest comentari no reuneix les condicions, queda eliminat. Gràcies
ResponElimina