Un sorprenent Gregory Kunde encapçala un brillant 'Otello' de Verdi al Palau de les Arts de València

Les notícies adverses i les dificultats severes que envolten el Palau de les Arts són innegables; per aquest motiu encara és més encoratjador veure com la qualitat artística del coliseu valencià es manté en uns nivells envejables. L’Otello de Verdi inclòs en el Festival del Mediterrani que tanca la temporada en va ser una bona prova, tot i que, d’entrada, l’espectacle es podia haver titulat “òpera busca tenor”. 

Jorge de León, Aleksandrs Antonenko i Kristian Benedikt van ser anunciats en un moment o altre fins que a la quarta va ser la vençuda, amb una tria ben inesperada: Gregory Kunde. Podia aquest tenor ja veterà, avesat al repertori belcantista, un Otello de Rossini, posar-se en la pell del moro de Venècia escrit per Verdi? Els ecos de les funcions que va fer a La Fenice eren positius però insuficients com per esperar una interpretació majúscula com la que va oferir.

Amb una suficiència que seria l’enveja d’Otellos més experimentats, amb un centre sòlid i aguts poderosos, Kunde va fer des de la seva vibrant entrada amb l’‘Esultate’ una exhibició impressionant de facultats vocals i interpretatives. L’experiència belcantista del tenor nord-americà va ser benèfica: un legato de gran classe, una declamació noble, unes gradacions ben treballades. Aquest Otello va ser heroic i rabiüt sense necessitat de ser baladrer, i els moments d’introspecció (‘Dio! mi potevi scagliar’) van tenir les justes dosis de concentració. Està vivint Kunde una segona joventut?

Qui sí viu una nova etapa en la seva carrera és Carlos Álvarez. Apartat dels escenaris arran de problemes de salut, el retorn del baríton malagueny és una magnífica notícia, i el merescut triomf del seu Iago li pot suposar un benvingut impuls. Comparat amb les ocasions prèvies en què l’havia vist en aquest paper (a Londres en concert i a Salzburg), Alvárez desplega una veu que manté el seu color inconfusible sense aquella molesta sensació de saturació sonora dels últims temps, perdent pel camí unes unces de petulància decibèlica, la qual cosa, junt amb una comprensible prudència, van impedir que el ‘Credo’ fos el moment climàtic esperat. En tot cas, va ser un Iago insidiós i intrigant, més corcó que dimoni en blanc i negre, en una interpretació globalment esplèndida.

Maria Agresta va complir amb els cànons d’una Desdemona dolça, dòcil i un xic pusil·lànime, de pianíssims ben col·locats i fraseig delicat. Només li va faltar més consistència en les frases de major amplitud (per exemple, al concertant de l’acte tercer), si bé aquí no la van ajudar gaire els temps estirats per la batuta. En conjunt, em va agradar més al mateix Palau de les Arts com a Leonora d’Il trovatore. De la resta del repartiment, cal destacar l’incisiva Emilia de Cristina Faus i el sonor Montano de Seung Pil Choi, mentre que l’irregular Cassio de Marcelo Puente va estar millor a l’acte tercer que al primer; la resta, discreta.

Zubin Mehta, que es manté com un dels puntals del teatre valencià, va dirigir amb l’elegància i el refinament tímbric habitual, també amb més grapa dramàtica que en altres ocasions. En les escenes líriques, els temps tendien a la morositat i algun clímax va pecar d’espectacularitat bombàstica, però només en el perillós concertant de l’acte tercer el discurs va estar a punt de decaure. A les seves ordres, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va tornar a fer números per ser considerada la millor de l’Estat, mentre que el Cor de la Generalitat Valenciana va mostrar una forma pletòrica.

El muntatge també ha patit les seves vicissituds. La prevista coproducció amb Beijing no s’ha produït (massa costosa) i l’alternativa en concert, per sort, tampoc. La proposta de Davide Livermore (direcció d’escena, il·luminació i col·laborador en escenografia i vestuari) es pot qualificar d’arregladeta. Un marc escènic fix (uns cercles concèntrics, amb un de superior), una plataforma mòbil que ballava una mica i un bon grapat de projeccions videogràfiques (obra de D-WOK) es combinaven amb un vestuari d’època, però per què els homes duien melena i les dones cresta punki, és un misteri.

Livermore no revela res de nou en una direcció ben convencional que adopta algunes solucions que deixen perplex pel seu simplisme –els llums vermells per al ‘Credo’ de Iago- o pel seu caràcter prescindible –el mateix Iago doblant, com si en fos l’inspirador, els moviments d’Otello a  ‘Dio! mi potevi scagliar’. Una producció més funcional que no pas inspirada que va acabar, això sí, en apoteosi gràcies al gran nivell musical. El Palau de les Arts necessitava injeccions de moral com aquesta de cara a un futur incert: l’únic segur de la temporada vinent és que Los miserables s’hi estaran un mes.    

Fotos: Tato Baeza