Munic aborda 'Guillaume Tell' de Rossini amb Michael Volle i Bryan Hymel com a principals atots

Les raons per les quals determinades obres, de cop i volta, tornen al primer pla de l’actualitat són inescrutables. Vet aquí Guillaume Tell, l’última òpera de Rossini: l’any passat, el festival dedicat al compositor a Pesaro presentava un muntatge amb Juan Diego Flórez de protagonista; la temporada vinent el Covent Garden estrenarà una nova producció, i ara ha estat l’Òpera Estatal de Baviera qui ha abordat aquest títol imponent en el seu no menys imponent festival amb què tanca la temporada.

A banda d’incloure torrents cabalosos de gran música, Guillaume Tell és un títol intrigant. Per què Rossini, amb 37 anys, va deixar de compondre per al teatre després de l’estrena a París, el 1829? Cansament després d’una carrera d’alta intensitat en què, com un Napoleó de la música, va conquerir mitja Europa? Va arribar a un punt estilístic que no volia seguir? Sigui com sigui, aquesta és una partitura que, sense renegar del passat, obra vies de futur que molts altres compositors seguirien. Les oportunitats de veure-la en directe són, per tant, inversament proporcionals a la seva qualitat i a la seva transcendència històrica.

Un argument recurrent per justificar l’escassa programació d’obres com aquesta és dir que són molt difícils. Com si reunir un bon repartiment per a Aida fos fàcil avui en dia. En tot cas, entre les moltes exigències que cal atendre per interpretar un Tell en condicions, crec que n’hi ha una d’irrenunciable: un Arnold capaç d’assumir un paper llarg, difícil i molt agut. I si per això no fos prou, té la gran ària a l’últim acte. Ves per on, ara hi ha uns quants tenors capaços de cantar aquest rol estrenat pel mític Nourrit, al menys si fem cas de les cròniques que he llegit de Flórez, Michael Spyres o John Osborn. A Munic, Bryan Hymel va ser un Arnold esplèndid. La seguretat en l’agut és un atot no pas menystenible, però per sort el tenor nord-americà no és pas un simple pinyolaire, ja que fraseja amb gust i elegància, com va palesar a un efusiu “Asile héréditaire”.

El protagonista, tanmateix, és Guillaume Tell, encarnat per un dels millors cantactors (si se’m permet l’expressió) del moment, Michael Volle, el qual, com Hymel, debutava en el paper. És impressionant veure com el baríton alemany es posa en la pell d’un personatge, fins i tot quan la producció li demana un retrat gens convencional ni simpàtic. En aquest cas, no estem pas davant d’un dels mites fundadors de Suïssa, sinó d’un personatge manipulador, irat, emfàtic i un punt desequilibrat. Hi haurà veus més glamuroses i intèrprets més refinats, però Volle ho dóna tot a l’escenari i “Sois immobile” va ser d’una eloqüència commovedora.

La tercera en discòrdia, no pas en un triangle romàntic, sinó pels dubtes entre amor i pàtria d’Arnold, és Mathilde, interpretada per una Marina Rebeka de bona línia, tot i que l’instrument és massa lleuger per al meu gust, amb un punt d’acidesa en l’agut, i no sempre el que cantava era gaire comprensible. Evgeniya Sotnikova va ser un brillant Jemmy, el fill de Guillaume, que no va desaprofitar la sorprenent inclusió (vistos els cops de tisora a la partitura) de l’ària de l’acte tercer, mentre que la seva mare, Hedwige, va ser una Jennifer Johnston de forta presència vocal i escènica. Cap dels baixos va causar una impressió inesborrable, ja fos el Walter de Goran Jurić o el Melchtal de Christoph Stephinger, mentre que el Gessler de Günther Groissböck compensava amb la seva presència amenaçadora una adequació relativa a l’estil rossinià.

Els dos principals retrets que es poden fer a Dan Ettinger, director musical de la producció, no són tant els talls més o menys previsibles (adéu als números de ballet) com l’acceptació de decisions musicals que, amb tota probabilitat, neixen de la direcció escènica (ja en parlarem) i una excessiva sequedat del so orquestral. En el seu favor, una mà ferma en la construcció del discurs, incloent una notable quadratura en les grans escenes de conjunt, i un dinamisme en ocasions exacerbat que imprimia uns temps urgents que, tanmateix, no contradeien una exquisida atenció a les veus. Una lectura, doncs, honesta i segura, ja que no reveladora. 

Deixo pel final l’aspecte menys atractiu de la vetllada, la producció d’Antú Romero Nunes, jove director alemany (31 anys) que va signar una lectura en la qual confluïen dos nivells que s’anul·laven l’un a l’altre o, per dir-ho d’una altra manera, volia donar un missatge contradit per la forma com es va expressar. El punt de partida, tanmateix, no és rebutjable: fer una reflexió de quin preu es paga per la violència, encara que aquesta es presenti legitimada per valors en principi superiors com la llibertat o l’amor a la pàtria. El muntatge comença per un assassinat brutal i en el seu comentari al programa de mà Nunes fins i tot defensa que és Tell qui mata el pare d’Arnold per atreure’l a la seva causa fent-li creure que els culpables han estat els invasors de la seva terra. Tell també paga un preu molt alt quan l’obliguen a disparar contra el seu fill i al final, el cant extàtic dels suïssos (quin final més gloriós que va escriure Rossini!) té el contrapunt amarg de la sang vessada.

Aquestes nobles intencions estan minades pel to burleta, paròdic fins i tot, amb què Nunes presenta personatges i situacions. Per descomptat, no som pas en una Suïssa idíl·lica, sinó en un impactant (i lleig) bosc format per dotzenes de tubs grisos, gentilesa de l’escenògraf Florian Lösche, tubs que es configuren de mil maneres gràcies a una coreografia constant, mentre que el vestuari evoca els anys 60 del segle XX. Els suïssos i Tell són presentats com petits burgesos enfrontats a una situació que els supera, mentre que Gessler i les seves tropes, com no, tenen reminiscències feixistes. Ara bé, ¿sóc molt mal pensat o el fet que Gessler es posi un cap de toro i el rebin amb una bandera amb estrelles és una andanada anti-europea? 

Les manipulacions musicals generades pel muntatge tenen una efectivitat dramàtica relativa. L’obertura desapareix del començament, els tres primers actes són interpretats sense pausa just fins a “Sois immobile” de Tell (dues hores que es fan llargues) i el dispar contra la poma sobre el cap del fill, un efecte, per cert, molt ben resolt. És després de l’entreacte quan sentim l’obertura convertida en un malson de Jemmy –amb figures fantasioses a la Maurice Sendak-, el final de l’acte tercer i el quart. És una llàstima que Nunes boicotegi les seves pròpies bones idees, però la foto de Mel Gibson a Arma letal a la portada del programa de mà ja va ser un avís de que aquest Guillaume Tell no seria gens convencional.

Fotos: Wilfried Hösl