El canvi és evident només mirar la portada del
programa de mà de Don Pasquale, on es
pot llegir “Intendent – Director artístic: Davide Livermore”. Les darreres
setmanes han estat molt agitades en un Palau de les Arts que mai ha tingut una
temporada tranquil·la, ara amb la defenestració de Helga Schmidt com a penúltim
capítol de l’atribolada història del coliseu de València. Més enllà de les possibles
responsabilitats de la gestora austríaca, no és forassenyat pensar que aquesta
està fent de cap de turc per tapar les vergonyes dels que van impulsar un projecte
faraònic que, com tants d’altres al País Valencià, ha topat amb violència amb
la realitat. Però versionant el clàssic, opera
must go on.
L’òpera bufa de Donizetti ha funcionat com a involuntari
bàlsam, amb un nivell artístic força digne. El muntatge de Jonathan Miller,
importat del Maggio Musicale Fiorentino i reposat a València per Rodula
Gaitanou, té en la vistosa escenografia i vestuari d’Isabella Bywater els seus
punts forts. Tot transcorre en una gran casa de nines de tres pisos poblades
per figures setcentistes amb maquillatge exagerat. La il·luminació d’Ivan
Morandi augmenta la sensació de contemplar escenes costumistes en una llar
burgesa de mitjans segle XVIII, tot i que estem més a prop de la llum matisada de
l’Anglaterra de Hogarth que de la claredat d’Itàlia. Un muntatge bonic de veure
amb una direcció sense sorpreses.
La batuta de Roberto Abbado va aportar
seguretat i fiabilitat, ja que no grans revelacions sobre la partitura, si bé
alguna brutalitat excessiva (l’inici furiós de l’obertura) denota que la batuta
no va tenir prou en compte que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana té una
propensió natural a la brillantor expansiva. Una formació que, per altra banda,
ha tornat a convocar places després d’un període de gradual despoblació, però
que encara no té director musical. Curiós, aquest no hauria de participar també
en el procés de selecció?
Michele Pertusi va ser un Pasquale sobri,
sense fer grans escarafalls (ni excessos) bufonescos, aportant les justes dosis
de patetisme a aquest marit maltractat, contínuament obsessionat amb la seva difunta mare. La mesura del baix italià contrastava
amb el Malatesta d’Artur Rucinski, posseïdor d’una veu de baríton impactant i
ben timbrada, però pecant d’excés d’èmfasi en el seu cant. Nadine Sierra va ser
una Norina xamosa, lleugera i fresca, mentre que Maxim Mironov era un Ernesto d’accents
refinats, servit per una veu, tanmateix, blanquinosa i petita que quedava
sepultada en els conjunts.
Fotos: Tato Baeza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.