Opera must go on: 'Don Pasquale' de Donizetti a l'atribolat Palau de les Arts de València

El canvi és evident només mirar la portada del programa de mà de Don Pasquale, on es pot llegir “Intendent – Director artístic: Davide Livermore”. Les darreres setmanes han estat molt agitades en un Palau de les Arts que mai ha tingut una temporada tranquil·la, ara amb la defenestració de Helga Schmidt com a penúltim capítol de l’atribolada història del coliseu de València. Més enllà de les possibles responsabilitats de la gestora austríaca, no és forassenyat pensar que aquesta està fent de cap de turc per tapar les vergonyes dels que van impulsar un projecte faraònic que, com tants d’altres al País Valencià, ha topat amb violència amb la realitat. Però versionant el clàssic, opera must go on.

L’òpera bufa de Donizetti ha funcionat com a involuntari bàlsam, amb un nivell artístic força digne. El muntatge de Jonathan Miller, importat del Maggio Musicale Fiorentino i reposat a València per Rodula Gaitanou, té en la vistosa escenografia i vestuari d’Isabella Bywater els seus punts forts. Tot transcorre en una gran casa de nines de tres pisos poblades per figures setcentistes amb maquillatge exagerat. La il·luminació d’Ivan Morandi augmenta la sensació de contemplar escenes costumistes en una llar burgesa de mitjans segle XVIII, tot i que estem més a prop de la llum matisada de l’Anglaterra de Hogarth que de la claredat d’Itàlia. Un muntatge bonic de veure amb una direcció sense sorpreses.

La batuta de Roberto Abbado va aportar seguretat i fiabilitat, ja que no grans revelacions sobre la partitura, si bé alguna brutalitat excessiva (l’inici furiós de l’obertura) denota que la batuta no va tenir prou en compte que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana té una propensió natural a la brillantor expansiva. Una formació que, per altra banda, ha tornat a convocar places després d’un període de gradual despoblació, però que encara no té director musical. Curiós, aquest no hauria de participar també en el procés de selecció?

Michele Pertusi va ser un Pasquale sobri, sense fer grans escarafalls (ni excessos) bufonescos, aportant les justes dosis de patetisme a aquest marit maltractat, contínuament obsessionat amb la seva difunta mare. La mesura del baix italià contrastava amb el Malatesta d’Artur Rucinski, posseïdor d’una veu de baríton impactant i ben timbrada, però pecant d’excés d’èmfasi en el seu cant. Nadine Sierra va ser una Norina xamosa, lleugera i fresca, mentre que Maxim Mironov era un Ernesto d’accents refinats, servit per una veu, tanmateix, blanquinosa i petita que quedava sepultada en els conjunts.

Fotos: Tato Baeza