L'Òpera de Flandes estrena una nova producció d'una de les millors òperes de Philip Glass, 'Akhnaten'

La trilogia inicial d’òperes de Philip Glass basades en personatges històrics – Einstein on the Beach (1976), Satyagraha (1980) i Akhnaten (1984) – continua ocupant una posició més destacada que la majoria de títols posteriors del compositor nord-americanes. No debades, la radicalitat musical i dramàtica d’aquestes tres obres està a anys llum del llenguatge sovint més estovat de les seves germanes petites. L’Òpera de Flandes m’ha permès, per fi, gaudir de l’única de les peces de la trilogia que encara no havia vist en directe, Akhnaten.

Cada teatre és un món i més si, com en el cas de la companyia flamenca, la seva activitat es desenvolupa en dues ciutats, Anvers i Gant. Cadascú ha de trobar el seu camí per capejar els efectes letals de la crisi que ha sacsejat tantes institucions operístiques. Hi ha qui opta per l’extrema prudència a l’hora de programar (el Liceu, sense anar més lluny), d’altres no tenen por del risc, sabedors que una proposta rigorosa i de qualitat sempre pot trobar un públic atent. Resultat? Totes les funcions d’Akhnaten a Anvers van penjar el cartell d’entrades exhaurides i en la vetllada objecte d’aquesta crònica no eren poques les persones esperant a taquilla un miracle d’última hora.

L’experiència va pagar molt la pena, començant per l’obra en si, una recreació de la vida del faraó Akhnaten (o Akhenaton), una figura singular dins la mil·lenària història d’Egipte per la seva adopció d’un culte al sol que trencava amb la tradició politeista i el gir cap a un art amb elements més realistes. Una revolució religiosa i ideològica que no va tenir continuïtat i que va quedar sepultada durant segles fins al redescobriment del faraó i la seva esposa Nefertiti al segle XIX. Com en les altres dues òperes de la trilogia, a Glass no li interessa desenvolupar una narració convencional. Hi ha un fil argumental, però aquest està reflectit més que no pas dramatitzat per una selecció de textos en egipci, accadi i hebreu. Les excepcions són l’himne al sol que canta Akhnaten i les intervencions parlades de l’escriba Amenhotep (l’excel·lent actor Geert Van Rampelberg), que Glass vol en l’idioma del públic. Dit i fet, els vam tenir en holandès...sense sobretítols a cap llengua, mentre que els fragments cantats estaven només traduïts a l’holandès. Alguns sembla que tenen força més clara la seva política lingüística.

El muntatge de Nigel Lowery, amb una contribució destacada del seu col·laborador habitual, el coreògraf Amir Hosseinpour, defuig sense embuts les imatges tòpiques de l’Egipte faraònic, sense descartar del tot alguna referència en el llampant vestuari de Walter Van Beirendonck. Hi ha un clar distanciament irònic en moltes escenes, situades en una desangelada urbs actual, i alguns elements inquietants que recorden el cinema de David Lynch, però també aparicions de significat obscur: què volien dir la rata, l’assassí de noies i aquelles figures enganxades -que, gràcies al programa de mà, es poden identificar com a un drogoaddicte i el seu camell (?!)- que apareixien de forma regular al llarg de la funció? Malgrat tot, Lowery no s’oblida de mostrar amb prou claredat l’ascensió i caiguda d’Akhaten, el cicle de revolució i contrarevolució que va viure, amb el faraó vivint en una bombolla de flors que esclata al xocar amb la realitat.

L’apartat musical va estar en les fermes mans d’un especialista en repertori del segle XX i XXI, Titus Engel, qui no va tenir cap por d’aturar la funció per tornar a començar una escena al detectar un error: les incessants repeticions glassianes necessiten la màxima atenció i precisió, i en general, Engel la va obtenir de les notables forces estables de l’Òpera de Flandes en una partitura amb extensos passatges orquestrals. La hipnòtica força acumulativa de la música de Glass va fer tot el seu efecte. Tim Mead va ser un Akhnaten d’eteris accents i ben dosificada sensualitat, ben correspost per la sòlida Nefertiti de Kai Rüütel. Van ser els dos elements més destacats d’un treball en equip cohesionat que torna a posar en evidència l’evolució d’una companyia que s’està convertint en un pol operístic ben atractiu.

Fotos: Annemie Augustijns