Mariella Devia, principal atractiu de la nova producció de 'Norma' de Bellini al Palau de les Arts de València

Una mascletà cataclísmica no sembla el millor preludi per a una funció de Norma, excepte si és a València en temps de Falles, com va ser el cas. Una producció, la del Palau de les Arts, a més, ben diferent de la recent al Liceu, sobretot per la protagonista, Mariella Devia, al capdavall, el principal atractiu de la representació.

Regirant l’arxiu he comprovat que vaig veure per primer cop Devia fa 21 anys, en una Lucia di Lammermoor al Teatro de la Zarzuela de Madrid, atret per les referències (encertades) que tenia d’una exquisida soprano belcantista de tècnica impecable. Característiques que la cantant manté en aquesta etapa final d’una carrera més prestigiosa que no pas mediàtica, en la qual ha assumit rols més feixucs, com la protagonista de l’òpera de Bellini. La seva Norma no es basa ni en el volum ni en el temperament, sinó en un legato plusquamperfet, en un sentit de la línia i el fraseig primmirat en grau màxim. La veu, per descomptat, no sona fresca, però els atacs són ferms i les agilitats, netes. A més, la fredor o el distanciament emocional que a vegades poden afectar a les seves interpretacions (penso en Il pirata al Liceu), van estar aquí absents. I si Norma no casa del tot amb les característiques de la seva veu, Devia mai canta el paper contra la seva veu.

La resta de l’equip artístic jugava en categories diferents. Russell Thomas és un tenor de gran potencial, amb una veu ben timbrada, de reflexos bronzins, i bones intencions de fraseig, a qui li falta afermar una mica més la tècnica per estabilitzar l’agut (que hi és) i apianar sense que el so li quedi enrere. Els matisos d’aquest Pollione contrastaven amb el cant monocrom, sense varietat ni gradacions de volum, de l’Adalgisa de Varduhi Abrahamyan. Una llàstima, perquè l’instrument, de mezzo veritable (va esquivar algun dels aguts habituals), és carnós i atractiu, i va lligar bé amb el de Devia en els transcendentals duos. L’Oroveso engolat de Serguei Artamonov no va tenir gaire història, mentre que Cristina Alunno i David Fruci van ser uns correctes Clotilde i Flavio.

La direcció musical de Gustavo Gimeno -germà de Rubén, titular de la Simfònica del Vallès (tenen un aire de família)- va ser força decebedora. Recitatius sense esma, cors a pas de marxa, èmfasis exagerats: pocs cops la partitura de Bellini haurà sonat tan vulgar com en les mans del director valencià, que tampoc va saber controlar una orquestra amb tendència a l’excés sonor ni va evitar moltes errades de sincronització entre fossat i escena.

La principal (i única?) virtut de la nova producció estrenada pel Palau de les Arts és que és funcional, en aparença fins i tot més propera a Joc de trons que la del Liceu per les exhibicions de pit i cuixa (en vídeo, no patim pas) i de sang (quatre morts en els primers deu minuts). Davide Livermore, el successor de la defenestrada Helga Schmidt, és un director hàbil, capaç de bastir un espectacle correcte amb un pressupost segurament no gaire folgat. L’escenografia de Giò Forma es centra en un gran tronc que serveix tant d’altar com de casa de Norma. La seva aparició amb la druïdessa a dalt de tot fa patxoca, però planteja problemes acústics segons la posició dels cantants i obliga la sexagenària Devia a pujar i baixar escales sense parar. Livermore ens bombardeja amb vídeos ben sovint redundants i si afegim les contorsions sobreres del Ballet de la Generalitat encarnant una mena d’esperits del bosc, tenim dos intents per farcir com sigui una proposta dramàtica de baixa intensitat. El muntatge és una coproducció amb l’ABAO i el Teatro Real, en una decisió que seria xocant hagués pres Mortier.