Esa-Pekka Salonen enlluerna al Met amb una 'Elektra' de Strauss protagonitzada per Nina Stemme

Patrice Chéreau, un dels més grans directors de les últimes dècades, va morir poc després d’estrenar al Festival d’Aix-en-Provence del 2013 la seva producció d’Elektra de Strauss, un muntatge coproduït entre diverses institucions, inclòs el Liceu, on arribarà la temporada vinent. Si no vaig errat, només a la Scala de Milà es va mantenir l’equip artístic primigeni. A Barcelona, com a Berlín, tindrem les tres protagonistes femenines, però no la batuta (Josep Pons aquí, Daniel Barenboim allà). Al Met de Nona York, el canvi més significatiu ha estat la presència de Nina Stemme com a filla d’Agamemnon, rol que va debutar la temporada passada a Viena.

L’element més destacat de la representació novaiorquesa va ser, amb diferència, la lectura que va fer Esa-Pekka Salonen de la impactant partitura de Strauss, una versió abracadabrant en tots els sentits servida per una orquestra tan virtuosa com inspirada. Sobre el paper, d’un gran especialista en música del segle XX i XXI (a més de compositor de no poc mèrit) es podia esperar una lectura més analítica, o bé que explotés el vessant més expressionista de l’obra. Ben al contrari, evitant la histèria sonora i la brillantor egocèntrica, Salonen ha ofert una quantitat ingent de gradacions, matisos i textures, explorant tota la gamma dinàmica i de colors, negociant transicions impecables que lligaven episodis caracteritzats a la perfecció. La buidor desesperançada de Chrysothemis abans de reprendre l’exaltació del seu monòleg inicial; la tensió insuportable de l’entrada de Klytämnestra; l’acaronament sonor quan Elektra reconeix Orest, després de la solemne entrada d’aquest: això és només un breu resum d’algun dels grans moments d’una interpretació que va ser gran tota ella, amb Salonen mostrant un sentit inesperat del rubato, alhora que controlava els grans esclats sonors sense anorrear les veus, fins a un final justament cataclísmic.

Nina Stemme és una Elektra cantada amb una suficiència de recursos que deixa astorat. La veu no és gegantina, però està perfectament projectada, amb un agut insultant que sap plegar en ben controlats pianíssims, i amb energia suficient com per arribar sense patir fins al final en un paper extenuant (amb els talls tradicionals, com sempre). La seva princesa atrida no és cap fera salvatge, sinó una dona que viu amb màxima intensitat la pèrdua del pare, i si una òptica visceral és ben plausible, l’Elektra de Stemme està cantada, i molt ben cantada. Al seu costat, Adrianne Pieczonka va ser una Chrysothemis penetrant, ben frasejada, amb una veu que ha perdut una mica de vellut, però no consistència.

La gran troballa de la producció, una interpretació que redefineix de dalt a baix el personatge, és Klytämnestra. La reina de Micenes ja no és una vella decrèpita, malaltissa, histèrica i, massa sovint, encarnada per una veu jubilada. Tampoc és un monstre despietat (res de rialla demoníaca quan li comuniquen la mort d’Orest; com pot riure amb la mort del seu fill?), sinó una dona encara atractiva, que busca sincerament l’acostament cap a la seva filla i a qui li dol profundament l’ànsia de sang d’aquesta. Una concepció d’aquest tipus necessita una cantant amb una gran intel·ligència musical i dramàtica, algú com Waltraud Meier. Cert, la veu no té la presència ideal en el greu, limitació compensada amb escreix per un saber dir el text d’una precisió extrema i una presència hipnòtica: fins i tot quan no canta, és impossible treure els ulls de sobre de Meier. La segona gran novetat del repartiment del Met va ser l’Orest majestuós d’Eric Owens, ja que l’Aegisth de Burkhard Ulrich va ser massa pàl·lid. Chéreau va imaginar tota una història prèvia de vella dida del palau per a la Cinquena Donzella, demanant a la veterana Roberta Alexander que l’assumís, com va fer de nou a Nova York, mentre que entre la resta de serventes i seguici va ser una sorpresa retrobar Susan Neves.

Tenia massa expectatives sobre el muntatge de Patrice Chéreau, reposat al Met per Vincent Huguet? Potser sí i, en el fons crec que és una producció amb esplèndides idees, no només per la redefinició de Klytämnestra. Tot i així, n’esperava més. Una breu escena muda, amb les criades netejant el pati (decorat monumental de Richard Peduzzi, vestuari inconcretament contemporani de Caroline de Vivaise), ens situa en el marc quotidià, gens mític, on es desenvoluparà la tragèdia, dibuixada amb una nítida direcció d’actors sense, tanmateix, les revelacions del magistral Tristan und Isolde de Chéreau a la Scala. És força probable que les dimensions del Met juguessin en contra d’un muntatge que, no obstant, ofereix una mirada comprensiva cap als personatges. No només Klytämnestra està humanitzada, també Elektra sembla sobtada per la mort de la mare (com la d’Aegisth, a escena, sense que això impliqui cap guany significatiu), i no pot ballar la catàrtica dansa conclusiva mentre Orest marxa, deixant rere seu un panorama lamentable. Com de tota gran Elektra, i aquesta del Met ho va ser, l’espectador surt del teatre amb un nus a l’estómac.

Fotos: Marty Sohl