La veterania presideix 'Simon Boccanegra' amb Leo Nucci i Plácido Domingo en el 50 aniversari del seu debut al Liceu

Després de la trempera generada per Götterdämmerung, la reposició de Simon Boccanegra ha estat un retorn brusc a una realitat mediocre, encarnada en la depriment grisor de la producció de José Luis Gómez que puntuals espurnejos no van aconseguir il·luminar. Per al paper protagonista, el Liceu ha recorregut a la veterania per a la majoria de funcions, Leo Nucci i Plácido Domingo, qui en aquestes representacions celebrava el 50 aniversari del seu debut al coliseu de les Rambles, una fita certament formidable.

El dia de l’estrena Leo Nucci semblava habitar un muntatge diferent a la resta d’intèrprets, amb un Simon en pilot automàtic en moltes escenes (a l’apuntador se li va girar feina). La veu, com és lògic, ja no té la ductilitat ideal per acaronar les frases del gran duo de reconeixement de la filla perduda, i si la convicció del fraseig és inqüestionable, només en l’escena del Consell l’autoritat va ser la pròpia de tot un dux de Gènova: el seu clam a la pau i l’amor va ser un dels espurnejos abans esmentats. Domingo assumia de nou el paper amb què va encetar la seva etapa actual de “tenor veterà cantant papers de baríton”, un dels que, amb totes les limitacions que es vulguin, li escau millor. La seva lectura va ser complementària a la de Nucci, ja que Domingo, més implicat a nivell d’escena (va ser audiblement comentada la seva caiguda al morir) va estar millor en les escenes més efusives (el duo amb Amelia) i més curt d’intensitat davant del Consell. La funció, tanmateix, serà recordada per l’homenatge que el teatre i el públic van retre al final a una veritable llegenda de l’òpera, un Plácido Domingo visiblement emocionat. 

Patia Barbara Frittoli una indisposició no anunciada la nit de l’estrena? L’ària inicial va ser accidentada, amb sons inestables, frases entretallades i aguts escamotejats. La soprano italiana es va refer després, sobretot quan podia refugiar la seva Amelia Grimaldi en un còmode registre cotonós, perquè les ascensions a l’agut eren doloroses. Al costat de Domingo, Davinia Rodríguez va exhibir una bona línia llastrada per una molesta estridència en l’agut. Aquesta temporada Christina Scheppelmann ha hagut de sortir molts cops a anunciar canvis de darrera hora. Josep Bros va encarnar de forma imprevista el que era el seu primer Gabriele Adorno, esforç lloable que el tenor català va abordar amb la seva proverbial elegància i distinció en el fraseig, premiada amb un conat d’aplaudiment en la seva ària que la batuta va tallar sense miraments. Més sort va tenir Ramón Vargas en el segon repartiment. El tenor mexicà haurà perdut esmalt en el terç superior, però no el gust exquisit en la línia de cant. 

Vitalij Kowaljow va ser un Jacopo Fiesco de ferms accents, més convincent en la confrontació amb el seu gran rival Boccanegra que en els passatges recollits. Al menys no va ser tan monolític com Ferruccio Furlanetto, un altre veterà llargament absent de l’escenari liceista que  va encarnar un Fiesco permanentment enfadat, amb un cant massa tendent a la vociferació. Comptat i debatut, la interpretació més rodona el dia de l’estrena va ser la d’Àngel Òdena, Paolo insidiós de veu pletòrica, molt preferible a un desajustat Elia Fabbian, mentre que Damián del Castillo complia amb els dos com el còmplice Pietro.

La impressió inicial de la versió de Masimo Zanetti va ser que el director italià volia accentuar les múltiples subtileses orquestrals d’aquesta fascinant partitura. Va ser una impressió passatgera, ja que, descomptant una clara temptació cap a l’esclat decibèlic en els finals d’acte, la música de Verdi es va anar desplegant sense esma, apàtica, amb una orquestra i cor fent, ja que no un pas al costat, sí un pas enrere respecte les funcions wagnerianes (amb una clara millora, això sí, en la funció amb Domingo). Potser tampoc estaven motivats pel que passava a escena, i raons no els en faltaven. El problema no és pas el subratllat del contingut polític de l’obra ni l’actualització a una pseudocontemporaneïtat, sinó un marc visual llòbrec i una direcció d’actors àtona. En una obra curulla en conspiracions, batuta, muntatge i uns casts irregulars van conspirar per oferir unes representacions tristoies redimides pel just homenatge a Domingo.

Fotos: Antoni Bofill

[Parts d’aquest text van ser publicades el 14 d’abril al diari ARA]