William Christie porta a Brooklyn tots els colos del barroc francès amb l'encisadora 'Les fêtes vénitiennes' de Campra

Les dosis homeopàtiques d’òpera barroca que arriben a casa nostra no solen incloure una de les parts capitals del repertori, l’òpera francesa. En l’acollidora Brooklyn Academy of Music, seu habitual de les visites a Nova York de Les Arts Florissants, William Christie va presentar un bon exemple, de fet una òpera-ballet d’un compositor, André Campra, de qui només se sol recordar, quan es fa, que és autor d’una versió d’Idoménée anterior a la de Mozart.

Les fêtes vénitiennes és un exemple ideal del gènere, un divertiment amb poc gruix dramàtic, però encisador, distret i, malgrat tot, amb un missatge més aviat subversiu: al pròleg, Carnaval i Folie foragiten sense miraments l’ensopida Raison. Segueixen tres entrées amb embolics amorosos diversos –una prova de fidelitat, una prova d’infidelitat, i un exemple de teatre dins del teatre-, excusa perfecta per a un bon grapat d’arietes gentils i molts números de dansa. Aquest component dansaire exacerba un altre dels elements distintius de l’òpera barroca francesa, la sumptuositat sonora, no debades el principal impulsor era la cort i no la iniciativa privada, més primmirada a l’hora de gastar massa en orquestra.

Aquest és un món sonor que Les Arts Florissants i Christie recreen com pocs. Al començament de la representació, l’entusiasme superava la precisió i l’orquestra maldava per seguir el tempo marcat pel director francès nascut a Buffalo. Tampoc el cor va començar essent un prodigi de cohesió, però les coses es van anar posant a lloc a mesura que avançava la funció, i tota la seducció i colorisme del grup van ser meravellosos, mentre que el cor a cappella del final treia la respiració. En 40 anys de carrera, Christie ha descobert, alimentat, impulsat i treballat amb moltes fornades de talents vocals, i ho segueix fent. Amb un nivell mig notabilíssim, hi va haver un parell de tenors deliciosos (Reinoud Van Mechelen, Cyril Auvity), un parell de sopranos cristallines (Elodie Fonnard, Rachel Redmond) i un baríton exemplar (Jonathan McGovern). 

La producció va ser pur Robert Carsen en la seva vena més enginyosa i irònica. Al pròleg, un munt de turistes ocupen la plaça Sant Marc de Venècia abans de caure en braços del Carnaval (un titella gegant), Folie i els seus acòlits, tot i els fútils intents d’una Raison vestida de monja. La primera entrée destaca per la discussió dels mestres de música i dansa, que Carsen il·lustra de forma hilarant. A la segona entrée el director canadenc compensa una anècdota de menys recorregut (un seductor i les seves tres amants) amb un ballet de gòndoles i una Fortune vestida de ruleta, mentre que la temperatura tornava a pujar amb una presentació brillant del teatre dins del teatre mitjançant un drama pastoril, ovelles incloses. Al final de tanta disbauxa, els turistes deixen la plaça perduda de deixalles i porqueria. Com en tantes altres ciutats turístiques.

Fotos: Jack Vartoogian