Kirill Petrenko dirigeix a Munic una nova producció de 'Die Meistersinger von Nürnberg' amb Jonas Kaufmann

Tot i que falten dos anys per commemorar el 150 aniversari de l’estrena a Munic de Die Meistersinger von Nürnberg, l’Òpera Estatal de Baviera no ha volgut esperar l’efemèride per presentar una nova producció de l’òpera de Wagner que és, en certa mesura, un contrapunt a la vista l’octubre passat a Berlín (el muntatge de Stefan Herheim a París juga en una altra lliga). I com a la capital federal, l’apartat musical va ser molt superior a l’escènic.

Va quedar clar abans, durant i després de la representació: a Munic adoren Kirill Petrenko. De motius, no en falten. El titular del teatre bavarès va signar una versió d’una innegable teatralitat, amb temps sovint ràpids i una transparència exemplar de la matèria sonora que li permetia subratllar amb delit els passatges més gràfics (la pantomima de Beckmesser a l’entrar al taller de Sachs a l’acte tercer) o atorgar unes dosis extres d’intensitat a moments clau (l’esclat orquestral després de la creació de la tercera estrofa de la cançó de Walther). El director rus, a més, sap acompanyar els cantants sense forçar mai la màquina, alhora que defuig dels excessos bombàstics a què convida la partitura. La seva batuta fluida domina també l’art de les transicions i va saber galvanitzar una orquestra en plena forma (amb una fusta especialment espurnejant) i un cor que es va deixar anar de valent a l’acte tercer. Què hi va faltar? Aquell factor intangible, difícil d’explicar, que separa l’excel·lència més elevada de la grandesa. O, ja que hem parlat de Berlín, aquella capacitat que sí té Daniel Barenboim de deixar-te albirar les simes més pregones de la partitura, d’arrossegar de sobte l’espectador fins a indrets anímics insospitats. L’exemple més evident en aquest exercici comparatiu és el preludi de l’acte tercer, preciós i equilibrat en mans de Petrenko, corprenedor amb Barenboim. No ens distraguem tampoc pas gaire: com se sol dir, Petrenko is the real thing, i cal seguir-lo de ben a prop, perquè la cosa només pot millorar.

Un altre punt comú entre Munic i Berlín, el Hans Sachs de Wolfgang Koch, un mestre sabater bonhomiós, ben frasejat, amb un timbre clar més de baríton que de baix, tot i algun agut amb tendència a quedar-se enrere. El cantant alemany domina tots els ressorts del personatge, però sense la nit de descans que li va donar Barenboim, les forces van ser més aviat justes per al final de l’acte tercer (algun tempo de Petrenko també el forçava a caure en un semirapejat entonat). Una veu més fosca hauria contrastat millor amb l’apreciable instrument de baríton líric de Markus Eiche, un Beckmesser que va treure tot el suc escènic i vocal del paper sense necessitat de caure en caricatures ni en distorsions del cant. Sara Jakubiak va ser una Eva de veu ben coberta i cant acadèmic que no va acabar de deixar flotar de manera òptima l’arrencada del quintet de l’acte tercer, on també van prendre part l’impagable Magdalene d’Okka von der Damerau i el David àgil de Benjamin Bruns. A diferència de Berlín, a Munic només hi havia un veterà il·lustre entre els mestres, Eike Wilm Schulte com a Fritz Kothner, mentre que Christof Fischesser va ser un rejovenit Veit Pogner de nobles accents.

La majoria de focus estaven, tanmateix, centrats en el fill pròdig de la capital bavaresa, Jonas Kaufmann, amb un aspecte ben saludable que desmentia la rumorologia disparada dels últims mesos. És curiós que, després d’una primera experiència en concert fa anys, el tenor alemany hagi decidit debutar en escena un paper com el de Walther von Stolzing, ara que Otello ja està a l’agenda i Tristan a l’horitzó. No és un paper fàcil, per descomptat, però per tessitura li ve còmode i, enmig de tant heroi torturat, permet a Kaufmann mostrar-se en un registre més lleuger. En els dos primers actes, sense desmerèixer mai, es va mostrar més conservador, deixant així més palès, en el final del primer, que la generositat volumètrica no és el seu principal atot. En el tercer va ser quan va obrir el pot de les essències, tant a la creació de la cançó, que semblava realment sorgida de la inspiració del moment, com en un concurs d’una calidesa que posava la pell de gallina. Sumem-hi la seva naturalitat escènica i ja tenim un nou i merescut triomf del tenor més desitjat.

David Bösch ofereix en el seu muntatge una visió menys idíl·lica que Andrea Moses en la producció berlinesa. El Nürnberg que retrata el decorat de Patrick Bannwart en la tenebrosa, permanentment nocturna il·luminació de Michael Bauer, és una ciutat suburbial, on el grup de mestres s’aferra a les seves tradicions i regles (per això el vestuari de Meentje Nielsen evoca més els anys 50 que l’actualitat?) en mig d’un entorn tronat i cada cop més violent. En la baralla final de l’acte segon Beckmesser és apallissat de forma brutal primer per David, després per una banda armada amb bats i amagada rere caretes de simi que també deixa clar al sereno qui mana al barri, mentre projeccions de grafitis s’apoderen dels edificis. El concurs de cant ha esdevingut un mer entreteniment pseudotelevisiu per a diversió d’un públic abillat amb els típics Lederhosen i faldilles. A aquest món sense sortida arriba un Walther amb aspecte d’aspirant a estrella del rock (guitarra a la mà, caçadora de cuir negre) que, després de tot el procés d’aprenentatge amb Sachs, decideix que el món dels mestres no és per a ell i marxa amb la noia, deixant-los amb un pam de nas.

El principal problema de la producció no és pas l’actualització, encara que Bösch no eviti alguns recursos fàcils (hi ha cotxes i motos, Walther fuma com un carreter, el taller de Sach és una furgoneta), sinó el desequilibri entre els elements còmics que el director no defuig –hilarant la serenata de Beckmesser a l’acte segon en una plataforma hidràulica poc dòcil- amb el tint dramàtic que hi vol aportar. Dit d’una altra manera, Bösch força sovint la màquina sense que res en el muntatge justifiqui la direcció que prenen els personatges. I és, justament, Beckmesser, clau de volta de bona part de les tensions dialèctiques que Wagner planteja, qui pateix més. Es pot acceptar la pallissa que rep i la seva aparició a l’acte tercer amb cadira de rodes, a punt d’immolar-se amb benzina fins que descobreix la cançó que Sachs ha transcrit. Però no és gens creïble el vestit  de lluentons especialment hortera per al concurs ni, malgrat l’intent previ, el suïcidi final a cop de pistola, a sobre mal resolt a nivell escènic si es volia sobtar de veritat l’espectador. Com tampoc està ben resolta la resolució del polèmic discurs de Sachs sobre el sagrat art alemany: tota l’escena queda coberta de la neu típica de les pantalles televisives quan no hi ha senyal mentre apareixen projectats detalls ràpids d’uns dibuixos no sempre fàcils de copsar. A aquest cronista miop li semblaven cap rapats, però qui sap. A les salutacions finals és veritat que les aclamacions van cobrir les protestes a l’equip escènic. L’èxit indiscutible va ser per a Petrenko i les seves hosts.

Fotos: Wilfried Hösl