Calixto Bieito estrena a Zuric un impactant 'L'àngel de foc' de Prokófiev amb una impressionant Ausrine Stundyte

A l’Òpera de Zuric Calixto Bieito va estrenar fa quatre anys un dels seus muntatges més apocalíptics, Die Soldaten de Zimmermann (la temporada vinent es podrà veure al Real de Madrid), i aquest curs hi ha presentat una altra proposta colpidora, L’àngel de foc de Prokófiev, que li ha permès retrobar-se amb Gianandrea Noseda, el director amb qui va estrenar, el 1999 a Peralada, la seva producció més viatgera, Carmen.

Història de visions angèliques, possessions demoníaques, exorcismes i màgia negra, L’àngel de foc és l’òpera més radical de Prokófiev, no estrenada, tanmateix, fins al 1955, després de la mort del compositor rus. Per a Bieito, és la història d’una ànima trencada, la de Renata, atrapada en el laberint dels seus traumes. Traumes que el decorat de Rebecca Ringst, reforçat per les projeccions de Sarah Derendinger, visualitza de forma brillant: una gran estructura giratòria, un cub amb diversos nivells i espais que representen la psique fragmentada de Renata, dins dels quals Bieito mostra retalls d’un passat marcat pels abusos, peces d’un puzle dolorós on no hi ha àngels ni dimonis, només éssers humans fent (o deixant intuir que fan) coses terribles, com un ancià en una habitació infantil, un ginecòleg sanguinolent, un grapat d’homes madurs amb intencions gens netes, o dones gens comprensives.

I com a fil conductor, una bicicleta, vestigi d’una infantesa perduda que el vestuari d’Ingo Krügler situa cap als anys 70 (la mateixa època de la infantesa de Bieito, i un temps recurrent en els muntatges d’un director que creu que la pàtria és, justament, la infantesa). El decorat, magníficament il·luminat per Franck Evin, es va esmicolant a mesura que Renata cada cop és menys capaç d’assumir la feixuga càrrega que arrossega, una víctima culpabilitzada per l’entorn, fins que es disgrega del tot i la bicicleta acaba en flames, com l’àngel de foc que buscava desesperadament.

Als últims anys Bieito ha trobat en Ausrine Stundyte la còmplice perfecta per dur fins a les últimes conseqüències les seves propostes. Veu poderosa, més aspra que no pas vellutada, però amb un inclassificable atractiu, gran flexibilitat i resistència quasi sobrehumana en una part extenuant (més en una representació sense pausa), Stundyte és capaç dels esclats més ferms i dels detalls més delicats (com acaronava el nom de Madiel, l’àngel anhelat). Però no només la cantant impressiona, l’actriu té una varietat de recursos inusitada (el seu rostre era un veritable sismògraf emocional, registrant els canvis més extrems amb una precisió esbalaïdora). Ras i curt, la soprano lituana va ser una escruixidora Renata.

Similar desgast d’energia física i vocal el va oferir Leigh Melrose, esplèndid com a Ruprecht, el soldat que, tot i els seus propis traumes, entra en el laberint de Renata per intentar, sense èxit, ajudar aquesta dona-nena a qui han robat la capacitat d’estimar. La tensió quasi animal entre els dos aportava una càrrega extra a les seves escenes conjuntes, i el baríton britànic també va saber retratar amb encert la creixent desesperança del personatge després que la trobada amb Renata semblés apaivagar els seus fantasmes. Al costat d’aquestes dues encarnacions majúscules, la troupe de l’Òpera de Zuric va aportar el gruix d’un repartiment sense baules febles, ja fos l’hostalera de Liliana Nikiteanu, la vident d’Agniezska Rehlis, el Faust de Stanislav Vorobyov o l’amenaçador Inquisidor de Pavel Daniluk, mentre que en el doble paper d’Agrippa i Mephistopheles Dmitry Golovnin va desplegar una trompeteria impactant. No ens podem oblidar de l’actor Ernst Alisch, habitual dels muntatges de Bieito, com la provecta figura inquietant que habita en els records dolorosos de Renata.

Els anys que Gianandrea Noseda va passar com a assistent de Gergiev al Mariinsky segurament li han donat una familiaritat amb el repertori rus que altres batutes occidentals no tenen. El director italià abordava per primer cop aquesta partitura extrema, brutal, una orgia orquestral (no debades Prokófiev va transformar part del seu material en la Simfonia núm.3), de la qual Noseda accentua tant la salvatgia com la seva bellesa fantasmagòrica. Una música que, en els moments més al·lucinògens, fa por, a anys llum del llenguatge que el compositor rus empraria, de grat i per força, en el seu retorn a la URSS. Noseda va treure un òptim rendiment de la Philarmonia Zürich, de fet, escoltar les explosions del conjunt en un teatre de dimensions mitjanes com el suís és tot un espectacle, tot i que també és cert que l’italià no va tenir gaire pietat dels cantants (l’escena d’Agrippa va ser un terrabastall eixordador, dit sigui en el millor dels sentits). Noseda parlava seriosament al programa de mà quan esperava que algú no pogués dormir després de la funció. 

Fotos: Monika Rittershaus

[Versió ampliada del text publicat l’11 de maig al diari ARA]