Calixto Bieito transforma la 'Passió segons sant Joan' de Bach en una experiència teatral escruixidora

Amb poques setmanes de diferencia, Calixto Bieito ha estrenat sengles produccions de dues obres que en origen no estaven pensades per a l’escena: el Rèquiem de Verdi a la Staatsoper d’Hamburg, i la Passió segons sant Joan de Bach al Teatro Arriaga de Bilbao, del qual és director artístic. Si les impressions, mitigades, del primer espectacle poden ser consultades aquí, prefereixo estendre’m sobre el segon, perquè l’impacte emocional ha estat molt superior i, a més, segurament per primer cop en molt de temps, Bieito permet al final de l’obra bachiana un bri d’esperança.

A l’entrar a la sala de l’Arriaga, l’espectador ja es veu confrontat amb un decorat neutre (d’Aida-Leonor Guardia), més propi d’una sala de concert, amb, ja a l’escenari, orquestra i cor vestits amb roba de cada dia, amb una flaire més dels anys 80 que de l’actualitat (Ingo Krügler és el figurinista). Al centre, una dona amb els braços en creu, lligada per diverses cordes, i al passadís de platea, un jove agenollat, en actitud implorant. Aviat descobrirem que són el baríton intèrpret de Jesús i la soprano solista, esdevinguda un transsumpte de Maria Magdalena, establint tots dos una relació al llarg de l’obra que Bieito farceix de detalls (preciós el moment de l’alliberament d’ella). La pregunta central, però, queda plantejada en el cor inicial, amb una dona portant un cartell que interroga en èuscar: “Non dago Jainkoa?”. On és Déu? ¿On és en aquest camí de passió, no pas litúrgica, sinó terriblement humana que ens planteja Bieito, un trànsit pel dolor, la ràbia, la mort, el sacrifici i, potser també, la redempció? 

Amb l’estil franc i directe que li és propi, Bieito construeix escenes dramàticament pertinents, visualment pertorbadores, sempre connectades al text, no en un sentit litúrgic, per descomptat, tot i que sí que hi ha un fort component ritualista. Si inquietant és l’obsessió per la sang en l’ària de contralt “Von den Stricken”, la triple negació i els remordiments de Pere tenen una plasmació brutal en forma de la fúria assassina de la turba. El drama individual, tanmateix, esdevé col·lectiu, el d’una humanitat que busca la llum enmig de la foscor. Un dels moments que creaven un nus a la gol era a “Es ist vollbracht!”, quan el contratenor solista va deixant a terra, un a un, els membres del cor, fins a crear la imatge d’una gran fosa comuna (i quin vellut i emoció en la veu de Carlos Mena!). Però la passió, al capdavall, és la de Jesús, que serà enterrat en una bossa de cadàvers coberta per les pedres que tots els cantaires van deixant, en una altra imatge frapant, amb l’intèrpret (un James Newby de només 24 anys, d’astoradora maduresa vocal i carismàtica presència física) clavant la mirada sobre l’angoixós espectador. Com tot cristià sap, aquest no és el final de la història, com tampoc el “Ruht wohl” del cor és el final de l’obra de Bach. En el coral conclusiu, fervorosament afirmatiu, una dona embarassada aporta la nota de renaixement, de nou començament, de nova vida, que la mirada lluminosa de Maria Magdalena saluda, mentre l’Evangelista sosté una au rapaç (crec que era més aviat un falcó que no pas una àliga, però el missatge era clar). Un cop més, una meravella dramàtica de Bieito.

Un dels trets distintius del director català és la capacitat d’aconseguir de tots els cantants, solistes i cor, unes actuacions d’una energia i un compromís sense reserves. Joshua Ellicott va ser un eloqüent Evangelista, tot i una veu un pèl cansada i un accent anglosaxó, que, per sort, no tenia el Jesús de Newby, un nom a seguir. Magnífics en totes les seves intervencions tant la soprano Berit Norbakken Solset com el tenor Robert Murray, Carlos Mena va ser justament ovacionant tot i tenir l’avantatge de jugar a casa, mentre que el baix Jonathan McGovern va ser un Pilat corsecat per la injustícia de la seva inacció (renunciar a actuar, rentar-se les mans, té conseqüències letals). Erik Nielsen va presidir des d’un clavecí horriblement amplificat una versió musical de gran correcció, un punt plana pels temps feixucs d’alguns passatges, al capdavant d’una voluntariosa Orquestra Simfònica de Bilbao. El Cor de l’ABAO va aportar, com era d’esperar, un so més operístic que oratorial, però fora mínimes descompensacions (menys del que es podia esperar, ateses les característiques del muntatge), la seva força comunicativa va superar qualsevol reticència. Un espectacle impossible d’oblidar que arribarà l’any vinent a París.

Fotos: E. Moreno Esquibel

(Representació vista el 14 d'abril)