La nova producció del Palau de les Arts de València no reïx en donar viabilitat escènica a 'Il corsaro' de Verdi

Entre el catàleg operístic de Verdi, Il corsaro no és, ni de bon tros, el millor títol. L’heroi byronià, amb els seus anhels i passions excessives, va trobar per part del compositor italià un melodrama convencional, en el qual, Corrado, el protagonista, es debat entre dues dones sota l’amenaça d’un dolent (baríton, per descomptat) de cartró pedra. Només els obsedits per la correcció política amb efectes retroactius s’espantaran amb les referències poc agradables a l’Islam. Però Verdi és Verdi, i sempre trobarem detalls inspiradors i aquella energia impetuosa que ennobleix les obres dels “anys de galeres”. Per desgràcia, la nova producció presentada pel Palau de les Arts, en col·laboració amb Monte-carlo, va ser una feble defensa de les virtuts d’Il corsaro.

El primer responsable va ser Fabio Biondi, que en els dies transcorreguts des de la representació que comentem, ha dimitit com a codirector musical del teatre, després que es fes pública una enquesta entre els músics de l’orquestra en la qual cap d’ells li va mostrar suport. L’estabilitat es fa esperar en un Palau de les Arts que encara no ha convocat el concurs per seleccionar director artístic. Pel que fa a Il corsaro, la versió de Biondi va ser crispada i sorollosa, característica aquesta darrera afavorida per la decisió de pujar el nivell del fossat. Alguns bons detalls orquestrals, en especial de la fusta, no van dissimular les convulsions de la lectura, amb temps impacients i una incapacitat notable per deixar respirar la música en els oasis lírics. Fins i tot l’habitualment excel·lent Cor de la Generalitat Valenciana no va anar més enllà de l’anònima eficiència.

Amb les frases inicials ja n’hi va haver prou per adonar-se que Michael Fabiano anava una mica passat de revolucions com a Corrado, esperonat i/o obligat per la batuta. Una llàstima, perquè el nord-americà és un tenor remarcable i un actor entregat, encara que en aquest cas, convertit pel muntatge en un poeta turmentat, va tendir a l’histrionisme. Va ser curiós, a més, comprovar com alguns sons recordaven el Josep Carreras dels anys en què va gravar Il corsaro. Més discutible va ser la Gulnara d’Oksana Dyka, veu imperiosa i àcida, mal armada per als passatges d’agilitat postbelcantista. D’empenta en va mostrar molta, de subtilesa no gaire. Més habituat al repertori setcentista, Vito Priante va ser un Seid prou ferm, tot i l’escassa ajuda rebuda per part d’una batuta fragorosa. Només la Medora de Kristina Mkhitaryan va poder desplegar un cant refinat, atent al vessant més tendre del personatge.

Després de l’estimulant Francesca da Rimini vista a Estrasburg, el nou treball de Nicola Raab va decebre força. El muntatge se centra en el deliri d’un poeta que seria Byron en persona si no fos per un vestuari anacrònic, alcoholitzat i drogat, obsessionat per la seva creació, que es representa davant dels seus ulls i en la qual acaba entrant amb resultats catastròfics. Poc ajuden una direcció d’actors que no va més enllà dels estereotips ni un decorat (de George Souglides) d’una lletjor notable, sobretot les cortines transparents del primer acte, mentre que el serrall del segon té un to volgudament kitsch. Trobar viabilitat teatral convincent a Il corsaro no és fàcil, i el Palau de les Arts no se n’ha sortit.

Representació vista el 5 d’abril.

Fotos: Miguel Lorenzo, Mikel Ponce