Algunes reflexions sobre la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu

Són faves comptades: a menys recursos, menys activitat. Aquesta és la tendència inevitable de tantes institucions culturals de Catalunya, començant per la que té el pressupost més elevat. El Gran Teatre del Liceu va presentar la temporada 2013-14 (fugisserament penjada -per error?- fa uns dies al seu web), i encara que, un any més, en el material de premsa ja no s’inclouen dades comparatives amb el curs anterior, l’evidència salta a la vista. Dels 15 títols i 92 representacions operístiques de la temporada encara en marxa passem als 9 títols teòrics i 65 funcions de la propera. Dic teòrics perquè el Liceu ensenya i combina les xifres al seu gust. Els 15 títols del 12-13 són comptant les 6 propostes en concert, Bayreuth inclòs. I en els 9 del 13-14 hi posen una cantata, L’Atlàntida de Falla, i una única funció del Così FUN tutte. Fem uns altres números? Passem de 9 a 7 espectacles operístics escènics.

Una de les joies de la temporada: Kitege versió Txerniakov

 

No cal caure en la sobredosi d’epítets del director artístic de la casa (vaig deixar de comptar quants cops deia “excepcional”) per comprovar que, tot i els recursos minvants, la propera temporada té propostes molt potents -personalment, em quedo amb la impressionant producció de Dmitri Txerniakov de La ciutat invisible de Kitege i la verge Fevronia, de Rimski-Kórsakov-, un bon grapat de cantants de qualitat, alguna batuta atractiva i un raonable equilibri entre el gran repertori (que disposa de més funcions per obra) i els títols de més risc que, tanmateix, no necessàriament són verí per a la taquilla (de fet, pot ser el contrari) i que ajuden a consolidar l’estatus del teatre en el circuit internacional. Un estatus en el qual també tenen un paper bàsic les forces estables. És d’esperar que l’esforç de Josep Pons, l’actual director musical, vagi donant fruits, tot i que, a simple vista, no deixa de ser xocant la profusió de concerts orquestrals, per molt que s’estigui d’acord en que són saludables per al conjunt.

Cendrillon de Massenet farà un Nadal de conte

 

Una temporada mai pot recollir tot l’immens ventall del repertori, tot i això sobta no veure cap Mozart com cal (amb tot el respecte per Così FUN tutte) ni cap Verdi escenificat. Britten és el gran damnificat entre els compositors celebrats aquest 2013, i en la pugna imaginària entre Wagner i Verdi, l’italià és el més desfavorit pel Liceu. L’única obra escenificada en dues temporades serà la depriment La forza del destino de l’octubre passat, mentre que el curs 13-14 arrencarà amb quatre programes (oferts en dos concerts cadascun) que repassaran tota la producció lírica verdiana. Els responsables del teatre s’escuden en què els títols que havien estat comentats en webs, blogs i piulades mai havien estat anunciats oficialment, cosa indiscutible. Ara bé, com a premi de consolació, és ben trist.

Verdi no, però Wagner sí puja a escena amb Die Walküre

Comptat i debatut, i vistos els números, encara fa prou patxoca la programació. Ai las, el problema són els números. Donar menys xifres en els dossiers de premsa no soluciona pas els problemes del teatre. Aquest any no hi ha la previsió d’espectadors per capítol de la programació, si bé el director general va dir que el conjunt esperat era d’un 75% d’ocupació i uns 167.000 espectadors. Tenint en compte el daltabaix econòmic que per al menys totpoderós del que sembla Met de Nova York ha suposat baixar del 83 al 80% d’ocupació, posem totes els ciris que calgui al Sant Crist de Lepant perquè les expectatives liceistes es compleixen. Tanmateix, no deixa de ser curiós que no es donés una xifra que sembla també va de baixa: la d’abonats.

El bel canto estarà representat per La sonnambula

 

La reducció de l’activitat té un corol·lari inevitable, la disminució dels ingressos propis (entrades i altres), que representarien un 31,22% del total davant el 40% previst aquest any. L’augment del mecenatge és una de les esperances de futur, en el qual s’emmarca la curiosa iniciativa d’obrir oficina a Nova York. S’ha insistit molt en què al Liceu no li costa ni un duro aquest projecte, la qual cosa ja va bé tenint en compte que per aconseguir fons les orquestres i teatres nord-americans també han d’invertir molts doblers. El truc és aconseguir que el rendiment de cada cèntim gastat en captar mecenatge realment pagui la pena. Ara bé, si els milionaris nostrats, pels motius que siguin, afluixen menys la mosca del que podrien, ho faran els ianquis que potser saben què és Barcelona, però probablement no situen el Liceu?

Una novetat al repertori del Liceu, Il prigioniero de Dallapiccola

Pel que fa a les subvencions de les quatre administracions públiques, aquestes passarien, tot i la seva reducció en xifres absolutes, del 44% del total previst aquest curs al 47,48% al proper. I això que el director general va afirmar, davant la incredulitat de part dels assistents, que el consell executiu del teatre, en el qual hi ha els representants d’una Generalitat que encara no té pressupost conegut per al 2013, ha aprovat els números. Posem més ciris al Sant Crist de Lepant perquè a l’hora de la veritat no hi hagi cap sorpresa lletja, però bo és recordar que el conseller del ram, a banda d’aplicar la tisora a tort i a dret, ha insistit que caldrà buscar diners de sota les pedres. I sense cap Verdi com Déu mana per ajudar-nos, serà una feinada més dura.