Calixto Bieito estrena a l'ENO una nova producció de 'La forza del destino' ambientada en la Guerra Civil

La ciutat és Londres. El teatre, l’English National Opera (ENO), el principal centre d’activitat lírica de Calixto Bieito al Regne Unit. L’ocasió, l’estrena d’una nova producció de La forza del destino de Verdi a càrrec del director català. Però és inevitable pensar una mica més enllà en el temps i en l’espai quan hom s’adona que, entre el públic del London Coliseum, la seu de l’ENO, hi ha Peter Gelb, director general de la Metropolitan Opera House de Nova York. La seva presència no és sorprenent, no debades la seva institució (junt amb la Canadian Opera de Toronto) coprodueix l’espectacle. La sorpresa va ser, justament, saber que el Met fitxava Bieito.

Al començament del seu mandat fa 10 anys, Gelb va deixar clar, entre altres a aquest cronista, que la seva voluntat de renovar l’estil teatral de les produccions del Met, tradicionalment conservador, no implicava l’assumpció de propostes radicals qualificades amb el rètol simplista d’eurotrash, del qual Bieito era considerat un dels màxims exponents. Ha plogut molt des de llavors i, potser, l’antic responsable del Teatre Romea ja no desperta tantes suspicàcies, per molt que en el material promocional l’ENO parli del “Quentin Tarantino de l’òpera”, etiqueta que no fa justícia a cap dels dos directors.

Haurem d’esperar a la temporada 2017-18 per saber com el públic del Met encaixa l’estil Bieito, en el que suposarà un dels debuts més importants en la seva carrera. Aquesta Forza, però, no serà la primera experiència de Bieito amb el públic nord-americà ja que aquesta mateixa temporada San Francisco acollirà el debut operístic del català a Estats Units, amb el seu muntatge més aplaudit: la ubiqua Carmen que, des de la seva estrena a Peralada el 1999, no ha parat de rodar pel món. No hi ha res impossible, però és poc probable que Peter Gelb es repensi la coproducció un cop vist el resultat final. Al menys, l’estrena a Londres es va saldar amb aplaudiments generalitzats, incloent al propi Bieito. Què veurà, doncs, el públic de Nova York?

La Guerra Civil espanyola és el marc on Bieito situa aquesta òpera que Verdi va adaptar d’un dels més destacats drames del Romanticisme espanyol, Don Álvaro o la fuerza del sino del Duc de Rivas, una història d’odis i famílies dividides. Amb els seus col·laboradors habituals (Rebecca Ringst al decorat, Ingo Krugler al vestuari), el director ens submergeix en un món en blanc i negre, violent i implacable, on els vencedors no tenen pietat dels vençuts. Significativa en aquest sentit és l’escena de la taverna, transformada en una desfilada triomfal (gràcies a les projeccions en vídeo) davant un poble d’entrada impassible, que acaba destrossant un munt de llibres amb esfereïdor entusiasme mentre voleien dues banderes espanyoles amb l’àliga incorporada: mori la intel·ligència, que deien alguns. En aquesta línia Bieito introdueix detalls significatius, com el retrat de Curra, una trepa hàbil que amb els nous temps passa de criada a gran senyora coberta de perles i vestits luxosos.

Bieito gira com un mitjó dos dels elements constitutius de l’obra. Per una banda, el Pare Guardià que acull Leonora no és cap ànima caritativa, sinó un esperit castigador que imposa a la fugitiva una feridora corona d’espines després de tallar-li els cabells sense miraments. Per altra banda, la part més lleugera que Verdi va incloure com a respir del drama central perd tota connotació còmica. Fra Melitone complementa el retrat gens positiu de l’església, maltractant pobres amb ben poc esperit cristià, mentre que Preziosilla esdevé una criatura sanguinària que, envoltada de soldats i falangistes, executa amb un tret a la nuca un grapat de presoners. 

Les projeccions en vídeo de Sarah Derendinger, amb els seus cavalls i rostres angoixats, recreen de forma evocadora els elements iconogràfics d’un dels retrats més impactants de l’horror de la guerra, el Gernika de Picasso, i reforcen la sensació que Bieito s’ha preocupat més pel drama col·lectiu que per l’individual protagonitzat per Leonora, el seu estimat Don Alvaro i el venjatiu Don Carlo. Les confrontacions entre els dos homes són les escenes menys reeixides, tot i que Bieito es reserva per al final un bon cop. Leonora entra lentament des del fons, seguida per un focus, durant l’inici de “Pace, pace”, per revelar que el seu refugi no és cap ermita, sinó el menjador on al començament Alvaro mata accidentalment el pare de la noia. El cercle fatídic es tanca sobre els Calatrava, i no és Carlo qui mata la seva germana: aquesta se suïcida escanyant-se amb el fil ferro de la corona d’espines.

Justament, va ser en aquest final on Mark Wigglesworth va assolir una delicadesa extrema de la corda de l’orquestra de l’ENO. La companyia londinenca ha viscut uns mesos força convulsos, amb la marxa d’alguns dels principals responsables de la companyia (com el director artístic, John Berry, que va assistir un dia abans d’aquesta Forza a l’estrena al Liceu del Benvenuto Cellini que va impulsar durant el seu mandat), fortes retallades en les aportacions públiques i un qüestionament d’algunes iniciatives pensades per atraure públic (i ingressos) com presentar, a la primavera, un muntatge del musical Sunset Boulevard d’Andrew Lloyd Webber amb Glenn Close de protagonista.

Wigglesworth, director musical de la companyia des de començaments d’aquest curs, és ara un dels pals de paller de l’ENO. Amb un cor i orquestra notables, la seva versió va tenir més amplitud simfònica que ímpetu dramàtic. El músic britànic va preferir un so arrodonit, un fraseig més amorosit que incisiu, tot i algunes puntes d’excitació, en una versió en conjunt molt meditada. Curiosa va ser la decisió d’optar per l’obertura, més curta, de la versió original de l’òpera, mentre que l’acte tercer el tancava el duel entre Alvaro i Carlo, situat després del bèl·lic “Rataplan”. 

El repartiment va tenir una clara triomfadora, Tamara Wilson, primer premi al Viñas del 2011, que va impactar amb una Leonora de poderosos mitjans, veu àmplia i generosa, sense problemes ni per dalt ni per baix, i una entrega dramàtica absoluta. Un doble debut, en el paper i en el país, esplèndid. Gwyn Hughes-Jones va sortir airós de l’exposada tessitura d’Alvaro, amb un fraseig acurat tot i un timbre no del tot grat, mentre que Anthony Michaels-Moore va ser un Carlo de recursos desgastats (el greu era molt feble) que va anar a més durant la funció, encarnant amb encert, davant les limitacions dramàtiques del seu antagonista, una figura literalment consumida per l’odi. James Creswell va ser un Padre Guardiano més truculent de l’habitual, com el Fra Melitone irat d’un Andrew Shore que, a vegades, declamava més que no pas cantava. La Preziosilla de Rinat Shaham va quedar curta pels dos extrems de la tessitura (quin paper més ingrat), ja que no en energia. Que consti en acta que, seguint la política habitual de l’ENO, l’òpera aquí ressenyada va ser The Force of Destiny. El text anglès grinyolava de forma variable, menys, tanmateix, del que em temia, però em segueixo quedant amb La forza del destino.

[Versió ampliada del text publicat al diari ARA l’11 de novembre]

Fotos: Robert Workman – ENO