L'ABAO continua el cicle Tutto Verdi amb un muntatge desigual de la versió original francesa de 'Don Carlos'

Algunes òperes no paren de créixer a cada nova audició, incrementant de forma exponencial el seu poder fascinador sobre el cronista. Un d’aquests títols és Don Carlos de Verdi, en qualsevol de les seves variants. La versió original francesa havia de ser un dels punts àlgids de l’ambiciós Tutto Verdi endegat per l’ABAO. A l’hora de la veritat, la impressió global ha estat mitigada.

Una repassada a les cròniques més fiables confirmava la sospita despertada per la lectura del programa de mà: la producció no era pas nova, sinó un reaprofitament de la presentada fa cinc anys en la versió italiana en quatre actes, a la qual s’ha afegit l’acte de Fontainebleau en dissenys hivernals del mateix director d’escena, Giancarlo del Monaco. Ateses les finances malmeses de la companyia bilbaïna, la decisió és del tot comprensible, tot i que ho hagués estat encara més si el muntatge no fos tan avorrit. Es tractava d’una proposta merament decorativa, sense tremp dramàtic, amb escenes esmorteïdes en un embolcall preciosista. El vistós vestuari de Jesús Ruiz era fidel a l’època de la trama, mentre que el decorat de Carlo Centolavigna evocava amb encert l’atmosfera escorialenca. L’únic impacte visual el va generar un gegantí crucifix per a l’escena de l’auto de fe, mentre que la participació del Malandain Ballet Biarritz va ser d’una mediocritat astoradora. Potser per això no sortia acreditat cap coreògraf.

Va ser en els dos últims actes on Del Monaco va voler posar més cullerada. Mentre Philippe II dorm, Eboli s’atansa, deixa l’arqueta de la reina amb el retrat de l’infant i acarona el seu antic amant. Aquest es desperta d’un malson per atacar “Elle ne m’aime pas!”. Si no original, sí eficaç. Més xocant és la caracterització del Gran Inquisidor com un veritable ecce homo flagel·lat, la qual cosa aporta un grau més de fanatisme a aquesta figura inflexible. Com a cop d’efecte conclusiu, Del Monaco fa que sigui el propi rei qui mati el seu fill –no hi ha element fantasmagòric, ja que la veu del monjo és d’algú invisible-, abans que Philippe s’endugui, arrossegant-la per terra, la seva desconsolada esposa, en una imatge indigna i innecessària. Per si no ha quedat clar, aquesta producció no arriba ni a la sola de la sabata a l’extraordinària versió de Peter Konwitschny que vam veure fa uns anys al Liceu.

Massimo Zanetti va signar una versió musical més sòlida que inspirada, garantint el bon rumb de la llarga vetllada, però sense arribar a fer justícia a tota la grandesa de la partitura de Verdi, amb puntuals decaïments de la tensió. La Simfònica de Bilbao i el cor de l’ABAO van complir sense més. El repartiment va ser molt desigual, començant per la dicció francesa dolorosa d’alguns dels cantants. El pitjor va ser el Philippe II engolat d’Orlin Anastassov, de línia pobre i que va desafinar com mai havia escoltat les primeres frases de la seva gran ària. Giuseppe Gipali va ser un Don Carlos expressiu, de veu clara i agut fàcil, i forces suficients per a tota l’obra, si bé no sempre amb el volum desitjable. María José Siri va ser una Élisabeth de Valois de noble contenció, amb un fraseig acurat i una veu consistent, sense les desigualtats de registres de Daniela Barcellona, Eboli, en tot cas, de gran presència, més còmoda en les agilitats de la cançó del vel (rememorant el seu passat rossinià) que no pas en un “Ô don fatal!” que no va acabar de rematar. Posa va comptar amb el cant franc, honest de Juan Jesús Rodríguez, amb una veu, sense ser la més rica en colors i matisos, molt ben menada, de fàcil expansió, mentre que Mika Kares va ser un ferm Inquisidor que va defugir tot excés de truculència. No va ser una versió ideal, però un Don Carlos sempre paga la pena.

Fotos: E. Moreno Esquibel