El Parsifal de Thielemann

Els deutes han de ser saldats, encara que sigui amb retard. Per tant, és hora de comentar l’última experiència lírica a Viena aquesta passada Setmana Santa, en concret el mateix Diumenge de Pasqua, un dia idoni per escoltar Parsifal, ja que Divendres Sant, com ha de ser en un país catòlic com Déu mana, els teatres estan tancats. La cita era a l’Òpera Estatal i l’oficiant (i principal motiu de la visita), Christian Thielemann, rebut amb fervor a l’entrar a la sala i acomiadat amb frenesí quan va acabar la funció.

És curiós com el director alemany, tot i que amb una carrera envejable a les seves espatlles, no ha aconseguit la celebritat mediàtica d’altres figures de la batuta. Cert, als països germànics el veneren, com es comprova en les seves aparicions a Bayreuth (és el gran referent en el capítol musical, sovint mediocre, del festival) o a Salzburg. Potser la seva fama de polèmic no l’ajuda –les seves titularitats a la Deutsche Oper de Berlín i a la Filharmònica de Munic no van acabar de la millor manera-, potser té una imatge massa conservadora, qui sap. En tot cas, escoltar un Wagner dirigit per ell és tota una experiència i aquest Parsifal no en va ser l’excepció.

Angela Denoke, Simon O'Neill i Kwangchul Youn / Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

No comparteixo les obsessions cronomètriques que molts wagnerians de pro tenen respecte l’última òpera del compositor. És veritat que les disparitats en la durada de les interpretacions poden arribar a ser extremes, però dir que tal versió ha durat 20 minuts i 37 segons més que l’altra dóna una informació, si no sobrera, sí insuficient. Perquè la música és molt més que la simple velocitat, també tenen un rol important l’articulació del so, l’estructura del fraseig, els equilibris instrumentals i les pròpies fluctuacions del discurs que el minutatge final no revelen, per no parlar de la sensació subjectiva que cada espectador té del temps: si Wagner no agrada, fins i tot la versió de Pierre Boulez es pot fer insuportable. Per tant, si em pregunten si el Parsifal de Thielemann va ser ràpid o lent, la meva resposta només pot ser: depèn.

Al primer acte la sensació va ser d’urgència dramàtica, que no d’apressament; al segon, d’hedonisme fluid i va ser en la primera escena del tercer, quan la mort i la decadència s’han ensenyorit del regne del Grial, quan el discurs es va fer més espaiós i mesurat. Insisteixo que aquest només va ser un factor en la lectura de Thielemann, que va extreure de l’orquestra de l’Òpera de Viena un prestació d’una qualitat excepcional. Curiosament, per a un director sovint associat amb la tradició germànica de més antiga soca, el seu so és més transparent, menys dens, que el d’un altre wagnerià de referència, Daniel Barenboim.

Angela Denoke / Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

L’altra gran virtut de Thielemann, especialment útil en aquesta partitura, és la impressionant capacitat arquitectònica, la construcció dels grans arcs de força de l’obra, la inevitabilitat del discurs de començament a final. Si la direcció orquestral moderna sovint peca de ser una mera col·lecció de bons moments juxtaposats, Thielemann vindica el valor de la visió de conjunt on cada esdeveniment no atrau l’atenció per si mateix sinó que forma part d’un tot orgànic. Ras i curt, va ser una versió impressionant.

El repartiment va tenir un novell més que notable, amb Angela Denoke com a element sobresortint. Sempre m’ha admirat com una veu d’aparença trencadissa és capaç d’abordar rols dramàtics amb la intel·ligència que demostra la soprano alemanya. La seva Kundry no tindrà l’hedonisme salvatgí d’altres intèrprets, i les parts més greus no li convenen gaire, però l’entrega és absoluta i al segon acte el pas de la seducció a la imploració i a la imprecació va ser admirable. Qui no té problemes vocals de cap mena és Kwangchul Youn, Gurnemanz d’una noblesa extrema. Falk Struckmann va cridar una mica més, sobretot al primer acte, que en la recent Frau ohne Schatten de Milà, la qual cosa no va restar impacte al seu angoixat Amfortas. Ben conjuntades Noies Flor, discret Klingsor (Wolfgang Bankl) i cor impactant, amb la qual cosa ens queda Simon O’Neill, una de les darreres aportacions a la sempre necessitada plantilla de tenors wagnerians. El seu Parsifal, sense entusiasmar, va ser més convincent que el Siegmund que li vaig veure a la Scala, amb un cant més expressiu, tot i mantenir una veu més aviat clara i un punt nasal.

Falk Struckmann / Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

Sovint els crítics rebem queixes perquè parlem més del vessant escènic que del musical d’una representació. No serà el cas aquí, perquè la producció de Christine Melitz, a més de ser lletja i grisa, no aporta cap idea rellevant, i sí elements sense continuïtat –el cor de dones al primer acte, tancat en un soterrani, embolicades de negre com si fossin musulmanes subjugades- i la sensació, no pas rara en un teatre de repertori com el de Viena, que alguns cantants i, sobretot el cor, no saben bé per on han d’anar. Per a lectures recents de Parsifal que aporten molts més estímuls, em quedo amb les de Calixto Bieto a Stuttgart, el de Stefan Herheim a Bayreuth i el de Romeo Castellucci a Brussel·les. Ells, però, no tenien Christian Thielemann.