Nixon aterra a París

A la revista britànica Opera d’abril apareix citada una fórmula esplèndida per detectar si una òpera contemporània ha triomfat o no: si té un grapat de representacions, és un èxit; si és ben rebuda per públic i crítica, és un hit; i si es representa fora del país de l’estrena, és un èxit global. 25 anys després de la seva estrena a Houston, Nixon in China pertany sens dubte a aquesta última categoria, superant amb escreix el cercle viciós de l’estrena i el circuit inicial de possibles teatres coproductors que empresona la majoria de títols creats avui en dia. Si noves lectures són possibles, és que som davant d’un clàssic, i la primera òpera de John Adams n’és un.

El matrimoni Nixon arriba a la Xina / Marie-Noëlle Robert-Théâtre du Châtelet

Aquesta mirada sobre la primera visita d’un president dels Estats Units al gegant asiàtic no és tan un documental històric com una reflexió no exempta de càrrega poètica (el llibret d’Alice Goodman és un dels atots de l’obra) sobre uns éssers humans al cim del poder. De coses, a l’escenari, en passen ben poques, sobretot al més reflexiu acte tercer, on els protagonistes deixen la seva façana pública per mostrar-nos les seves febleses i pors, la qual cosa no és obstacle perquè una bona interpretació deixi pòsit en l’espectador, com va ser el cas.

L’artista xinès Xen Xi-Zeng era el responsable de la nova producció que presentava el Théâtre du Châtelet de París, que va prescindir del principal cop d’efecte del muntatge original de Peter Sellars, l’espectacular aterratge de l’avió presidencial acompanyat per un potent passatge orquestral. La proposta parisenca va ser més fidel als temps lamentables que vivim, és a dir, austera, però no mancada d’imaginació, ja que Nixon i la seva dona Pat baixen del teler en un seient com de roda de fira, com si vinguessin d’un altre planeta, que és el que deurien pensar molts xinesos el 1972. Aquesta sensació d’estranyesa és la que sent la primera dama a l’acte segon, quan visita un munt de fites del comunisme, perfectament exposades en vitrines.

Madame Mao s'entusiasma amb un llibre roig / Marie-Noëlle Robert-Théâtre du Châtelet

L’epicentre de l’obra és el ballet de l’acte segon, El destacament femení roig, coreografiat amb apropiat sentit de l’humor pel mateix Xi-Zeng, i que culmina amb Pat Nixon confonent ficció i realitat (el teatre va riure de valent quan va donar una Coca Cola a la protagonista de l’espectacle). Els límits de l’austeritat es van revelar a l’acte tercer, presidit per una gran estàtua de Mao en la penombra, davant la qual els personatges, tractats de forma massa caricaturesca a l’acte primer, quedaven una mica perduts en la buidor de l’espai, però tot i això, la producció del Châtelet és una bona contribució a l’obra d’Adams.

La direcció d’Alexander Briger potser no va ser tan propulsiva com la partitura d’Adams sembla demanar, però el major amorosiment de la seva batuta donava una nova profunditat a una música que seria massa limitador titllar de minimalista: de fet, més enllà dels ritmes obsessius, hi ha molta opulència poststraussiana. Llàstima que la resposta de l’Orquestra de Cambra de París no fos sempre brillant; més encertat va estar el cor del Châtelet.

Moment de reflexió per a Mao / Marie-Noëlle Robert-Théâtre du Châtelet

El repartiment parisenc tenia un avantatge notable respecte la versió prèvia que havia vist de Nixon in China, fa uns anys a l’English National Opera: les veus no estaven amplificades, tot i que Adams demana micròfons. Això donava més immediatesa a un bon equip encapçalat per Franco Pomponi, Nixon amb l’equilibri just de petulància i feblesa. Un dels atractius de la representació era trobar dues sopranos inesperades en aquest context: June Anderson, belcantista eminent en clau lírica com a Pat Nixon, i Sumi Jo, assaltant les agilitats embogides de Xiang Quing a l’ària “I am the wife of Mao Tse-tung”. El mandatari xinès va poder comptar amb la trompeteria desfermada del tenor Alfred Kim, mentre que un massa baladrer Peter Sidhom com a Kissinger quedava eclipsat pel Xu Enlai de Kyung Chun Kim, la veu serena que tanca aquesta òpera magistral.