Una seqüela de Figaro

UNA SEQÜELA DE FIGARO

Saverio Mercadante (1795-1870) no és tant la baula perduda com la baula oblidada de l’òpera italiana de la primera meitat del segle XIX, sepultat per la fama (i els mèrits) de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi. Sempre havia cregut que la primera de la seixantena d’òperes que veuria en directe del compositor italià seria Il bravo o Il giuramento, drames romàntics que han tingut certa difusió gràcies al disc. Al final, el meu debut ha estat amb I due Figaro, un títol d’història més aviat rocambolesca.

En terminologia actual, es pot dir que aquest melodramma buffo en dos actes és una seqüela no autoritzada de la coneguda nissaga operística centrada en les obres teatrals de Beaumarchais i que té en Il barbiere di Siviglia de Rossini i Le nozze di Figaro de Mozart el seus cims referencials. El llibret de Felice Romani, emprat primer per Michele Carafa el 1820, es basa en l’obra d’un tal Martelly, Les deux Figaros ou Le sujet de comédie, que recupera els personatges de Beaumarchais quinze anys després del casament de l’antic barber. Els comtes d’Almaviva segueixen sense ser una parella model, però ara tenen una filla, Inez, enamorada de Cherubino. El Comte vol casar-la amb Don Alvaro, un pretendent suposadament il·lustre que no és altre que el servent Torribio, ajudat per un Figaro que ha deixat aparcat qualsevol esperit revolucionari per aspirar a quedar-se amb la meitat del dot. Per parar-li els peus hi ha Susanna, amb qui ja no està tan amorós, i el propi Cherubino, que es fa passar pel segon Figaro del títol, tot amanit per la presència de Plagio (el nom fa la cosa), poeta a la recerca d’argument (emparentat amb el Prodoscimo d’Il turco in Italia). Que ningú no dubti que el final és feliç.

Mercadante va escriure l’obra mentre vivia a Madrid, el 1826, però les desavinences entre les dives de la companyia van impedir una estrena que no es duria a terme fins al 1835, sempre a Madrid, però ja sense el compositor present. Des de llavors I due Figaro ha dormit el somni dels justos fins que Riccardo Muti la va triar per cloure, l’any passat, el cicle que va dedicar a l’escola napolitana mentre va ser director artístic del Festival de Pentecosta de Salzburg. Com a curiositat, Jaume Radigales, en la seva tesi doctoral, esmenta una altra versió del mateix llibret, del més obscur encara Giovanni Speranza, representada a Barcelona el 1844 al Teatre Principal.

No sé on vaig llegir un cop que el compositor més important del primer terç del segle XIX no va ser Beethoven, sinó Rossini, tal va ser l’impacte fenomenal d’aquest Napoleó de la música que va conquerir mitja Europa. El seu influx és evident en la partitura de Mercadante, amb l’estil ornat i el gust pels crescendos propis de les millors comèdies del pesarès, amb l’afegit aquí d’una orquestració bombollejant, majors elements sentimentals i la inclusió puntual d’aires de dansa hispànics.

 

No deixa de ser curiós que Muti, més interessat fins ara en el Rossini seriós que en el buffo, s’apropi a aquesta comèdia postrossiniana, com també és curiós que ara aparegui en el Teatro Real de Madrid de Gerard Mortier quan els criteris de l’italià i el belga es van revelar antitètics quan el segon dirigia el Festival de Salzburg, en especial arran de La clemenza di Tito de Mozart en la posada en escena dels Hermann que Mortier ha dut a tot arreu on ha anat, inclòs fa ben poc al Real. Vint anys són suficients per oblidar-ho tot, i Muti tornarà el curs vinent a Madrid amb un altre Mercadante amb connexió peninsular, La rappresaglia, estrenada a Cadis el 1829.

 

Com és obvi, Muti era el principal reclam de la funció i no va decebre gens ni mica, amb una direcció magistral, mesurada, on cap accent, cap inflexió, cap tempo va ser deixat a l’atzar, i amb una força teatral irresistible. A l’excel·lent tasca de l’Orquestra Juvenil Luigi Cherubini, fundada pel propi Muti cal sumar un equilibrat equip de cantants joves encapçalat per Antonio Poli (Comte impetuós), Asude Karayavuz (Comtessa), Rosa Feola (Inez aflautada), Annalisa Stroppa (Cherubino enèrgic a qui mancava la solidesa en el greu d’una contralt autèntica), Mario Cassi (Figaro) i Eleonora Buratto (deliciosa Susanna). Emilio Sagi va signar un muntatge elegant, cristal·lí, ambientat en un pati amb columnes (Daniel Bianco), atmosfèricament il·luminat (Eduardo Bravo) i amb preciosos vestits d’època (Jesús Ruiz), i amb una direcció d’actors artesanal en el millor sentit del terme. Una obra potser no genial, però una representació ben agradable.