La muda que va cridar Bèlgica

Ah, quins temps aquells en què l’òpera podia provocar revolucions! Això és el que va passar a Brussel·les el 1830 arran d’una representació de La Muette de Portici d’Auber: la revolta de Nàpols contra la dominació espanyola del 1647 que es veu a escena va encendre tant els ànims del públic (sobretot el duo “Amour sacré de la patrie”) que, en poc temps, Bèlgica s’independitzava dels Països Baixos. Per prudència comprensible, vista la situació actual d’un país que potser ja no ho és tant, La Monnaie, coproductora amb l’Opéra Comique de París d’un muntatge al qual aporta el cor i l’orquestra, ha decidit que de moment l’obra no es veurà a Brussel·les.

Elena Borgogni, una muda d'impacte / Elisabeth Carecchio

La Muette de Portici, estrenada el 1828, és, junt amb la posterior en un any Guillaume Tell de Rossini, la mare de totes les grands opéras a la francesa que es fan i es desfan: argument històric de gran format amanit de drames personals, i espectacle a dojo. Jérôme Deschamps, director de l’Opéra Comique, continua amb la seva política admirable de reivindicació del patrimoni líric francès del segle XIX, i no només del gènere que dóna nom al teatre. L’obra d’Auber mereix la seva defensa, ja que té una factura impecable i compta amb no pas pocs moments de gran inspiració, a més de caracteritzar-se per tota una curiositat, com el títol ja indica: la protagonista és muda, un detall perfecte per als qui diuen que els agrada l’òpera excepte quan canten.

Emma Dante va debutar fa 3 anys al món de l’òpera amb una Carmen a la Scala, si no rodona, sí plena de bones idees, percepcions encertades i molta energia escènica. La segona incursió lírica de la directora siciliana manté les mateixes virtuts, sabent aprofitar, a més, els pocs elements de què disposava a l’escenari limitat de la Salle Favart. Amb un joc de portes mòbils i teles va aconseguir donar dinamisme a la trama, amb el reforç d’un grup vigorós d’actors-ballarins al servei de moments potents com el final de l’acte tercer quan, davant la revolta, els soldats entren en un convuls frenesí que els deixa nus i exànimes.

La cort del virrei / Elisabeth Carecchio

La directora italiana va diferenciar amb nitidesa el món artificiós de la cort, amb els seus mirinyacs a la vista i perruques exagerades, amb la simplicitat dels pescadors i un poble revoltat, que, no obstant, es deixa seduir pel luxe quan ocupa el palau del virrei. La caracterització dels protagonistes també és molt curosa, amb detalls esplèndids: Masaniello, el líder de l’aixecament, seu esgotat sota una bombeta que es converteix en una gran aranya-corona quan aconsegueix el poder. Més discutible és la visió salvatgina, histriònica quasi, que Dante té de Fenella, la muda, però els retrets queden oblidats davant la força impressionant d’Elena Borgogni. Ara bé, substituir la catàrtica erupció del Vesuvi amb què acaba l’obra per la conversió de Fenella en una imatge de verge adorada pel poble napolità potser és anar massa lluny, però, comptat i debatut, Emma Dante es confirma com una directora a tenir en compte.

La muda transfigurada / Elisabeth Carecchio

La gran revelació del repartiment va ser el Masaniello del tenor nord-americà Michael Spyres: dicció immaculada, estil primmirat, fraseig elegant, extensió suficient per baix i per dalt, Spyres va estar sensacional en els moments més delicats ( l’ària que adreça a la seva germana Fenella) com en l’exigent escena del deliri, culminada per un espaterrant do agut quan crida el poble a les armes. En un segon terme cal situar Maxim Mironov, Alphonse, el fill del virrei, amb una veu no tan blanquinosa com fa uns anys, i Eglise Gutiérrez, la seva promesa Elvire, de timbre més mat del que recordava, tot i que sense problemes en les parts més florides del paper. Patrick Davin no va tenir prou en compte l’acústica seca de la sala, i en ocasions tant l’orquestra com el cor pecaven d’excés volumètric (algun solista també), però la seva direcció va ser correcta en termes generals. La Muette de Portici és una d’aquelles obres més habituals als llibres que als escenaris; el muntatge parisenc ha demostrat la injustícia d’aquest fet.