L'Anell de Lepage gira al Met (i II)

Òpera a les 11 del matí? I tot un Götterdämmerung? Sembla una bogeria, però cada teatre té els seus rituals, i el Met, els dissabtes, ofereix dues representacions, amb la qual cosa la matinee, que en diuen a Nova York, va estar dedicada a l’última peça de la Tetralogia i al vespre encara van tenir ganes de fer Billy Budd (no m’hi vaig quedar, la qual cosa no vol dir que no veiés una altra òpera, però això serà en una crònica posterior). Sigui com sigui, es va fer rar sortir del teatre amb la llum del sol després d’una marató wagneriana.

Dos canosos cara a cara: Bryn Terfel i Patricia Bardon / Ken Howard

Les dues parts que restaven per comentar eren les que no estaven dirigides per Fabio Luisi. Amb tot el respecte per als seus substituts, diu ben poc del teatre amb més pressupost del planeta que una de les seves propostes estrella acabi en mans de dos directors assistents. Però tampoc diu gaire de la tasca d’un sobreexplotat Luisi (20 representacions en poc més d’un mes) que la seva absència no es notés gaire. Derrick Inouye va ser qui va signar la representació més reeixida, un Siegfried cabal, ben menat, sense grans puntes ni grans decaïments. Més fluix va estar John Keenan a Götterdämmerung: fraseig apàtic, temps arrossegats, cesures desmesurades. Va optar per la prudència? Seria comprensible donades les circumstàncies, sense que això serveixi de gaire per esvair la decepció. Si l'orquestra encara va relliscar de tant en tant, el cor va treure un volum impressionant.

Potser perquè la màquina es va moure menys que a les altres parts, Siegfried va ser, a nivell escènic, l’obra més coherent del cicle. Les projeccions també eren més atractives (com el sotabosc ple de vida), llàstima d’un drac ridícul sorgit d’una atracció de fira. I és que, fins i tot en aquesta època d’efectes especials a dojo, la Tetralogia presenta reptes fenomenals, com el final. Em va alegrar veure per primer (i últim?) cop a la vida com Brünnhilde es llença a la pira a lloms de Grane, encara que aquest fos un cavall mecànic i que Deborah Voigt fes patir a l’hora de pujar-hi. Després d’això, però, Lepage es limita a cremar les estàtues dels déus (una imatge que també va emprar Keith Warner al Covent Garden) i deixar l’omnipresent màquina en suau ondulació, un retorn a la calma primigènia (faig un esforç benèvol d’interpretació). I ja està.

Les nornes s'emboliquen amb la màquina / Ken Howard

 

Com a la crònica anterior, restaran en la memòria algunes interpretacions vocals majúscules. Bryn Terfel reapareixia amb cabells blancs per a un Wanderer que, si al primer acte li cau un xic greu, va mantenir l’eloqüència irresistible de les dues primeres parts, també algun manierisme vocal (aguts atacats plans i després vibrats). Hans-Peter König, a més de Fafner, va ser un Hunding negre com l’avern, amenaçador i sardònic alhora. Uns graons per sota estaria el Siegfried de Stephen Gould, matusser en algun moment, però fiable i amb forces suficients en les dues obres per encarnar amb convicció aquest nen gran amb espasa.

Deborah Voigt va estar malalta a Siegfried, deixant el despertar de Bünnhilde a Katarina Dalayman, veu més rica en harmònics, si bé amb senyals d’usura i un agut laboriós. Les poques protestes que va rebre van ser perquè va eludir el do agut final? Voigt va tornar a vestir-se de valquíria a Götterdämmerung, creixent en intensitat a mesura que avançava l’obra, però la veu no té la consistència ideal en el centre i l’agut cada cop és més obert. Brünnhilde és un d’aquells papers sense tornada, li passarà factura? La resta, sense gaire més història: Robert Brubaker i Richard Paul Fink van estar més disciplinats com a Mime i Alberich, Patricia Bardon va ser una Erda sense l’extrem més cavernós de la tessitura; Karen Cargill, una Waltraute aplicada i prou; adequades les nornes, les filles del Rin i l’ocell del bosc, i dels gibitxungs (quins papers més desagraïts), preferible el Gunther d’Iain Paterson que la Gutrune de Wendy Bryn Harmer.

Deborah Voigt pateix davant Hans-Peter König / Ken Howard

El muntatge de Robert Lepage ha resultat ser un coet mullat, caríssim, això sí, que no ha estat a l’alçada de les desaforades pretensions del potent aparell mediàtic del Met. Amb una màquina menys aparatosa, Vera Nemirova ha explicat a Frankfurt una història molt més apassionant amb personatges molt més rics i complexos.