Una òpera de Telemann al Harlem hispà

Quedaven encara alguns temes pendents sobre el periple per Nova York. O sigui que, després del parèntesi liceista, i encara sota l’impacte de la desaparició d’un gegant com Dietrich Fischer-Dieskau (si us abelleix, podeu llegir http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/541723-un-tita-de-la-musica.html), reprenc el fil on el vaig deixar: què es pot fer a Nova York després d’un Götterdämmerung que comença a les 11 del matí i acaba a les 5 de la tarda? Moltes coses, per descomptat, per exemple, veure una altra òpera, però no al Met, sinó en la segona companyia de la ciutat, la New York City Opera.

Tot és felicitat entre Orfeu i Euridice / Carol Rosegg

Aquesta institució, creada per l’alcalde Fiorello La Guardia el 1943, està vivint moments complicats, fins i tot abans de la jugada fallida del fitxatge de Gerard Mortier com a responsable màxim i l’espantá del gestor belga. Amb un dèficit galopant i la competència cada cop més ferotge del tot poderós Met, la temporada actual (i la vinent) només presenta quatre títols, escenificats ja no al Lincoln Center, si no en diferents espais de la ciutat. Malgrat tot, la capacitat de risc no l’han perduda, perquè la cloenda d’aquest curs va tenir lloc al Museo del Barrio, a la 5a Avinguda, al costat del Harlem hispà, amb un títol certament raríssim, Orpheus de Telemann.

El centre conté un acollidor teatre construït el 1924, amb capacitat per a unes 600 persones, un marc apropiat per a una òpera barroca amb pocs personatges i orquestra reduïda, com va ser el cas. Composta el 1726 per al teatre del Gänsemark (mercat de les oques) d’Hamburg del qual Telemann n’era el director, l’obra barreja llengües i estils alegrement, com era costum allà –la major part del llibret és en alemany, però algunes àries són en francès i italià-, i incorpora a la coneguda història del cantor traci, el seu descens a l’avern per recuperar l’estimada Euridice i la fatal mirada enrere que la perd per sempre, la figura d’una reina dolenta. Orasia estima amb bogeria Orfeu qui, òbviament, no li fa gens de cas, i és ella qui causa la mort d’Euridice i, un cop el poeta és fet miques per les seves sequaces, se suïcida per continuar perseguint-lo al més enllà. Una conclusió més aviat intranquil·litzadora.

Pluto i Thanatos, parella inquietant / Pavel Antonov

Orasia, en tot cas, és un paper per a una soprano passada de revolucions, i això és el que li va succeir a Jennifer Rowley. En un teatre d’aquelles dimensions no calia forçar tant la veu, però Rowley va atacar les agilitats més embogides i els aguts més enfollits amb una ferocitat que superava en massa casos la frontera del crit. La seva energia inexhaurible va fer d’ella la preferida del públic entre un repartiment molt jove i un xic verd, del qual es pot esmentar també el mel·liflu i un punt engolat Orfeu de Daniel Teadt i el flexible Eurimedes de Victor Ryan Robertson. L’orquestra de la NYC Opera va lluitar contra una acústica massa seca i un estil que no acabava de dominar, sota la direcció plàcida de Gary Thor Wedow.

El principal mèrit de la producció de Rebecca Taichmann va ser aconseguir crear personatges creïbles fins i tot en els moments en què la trama no avança, i no va estalviar alguns cops d’humor fàcil i efectiu, com un Pluto (excel·lent Nicholas Pallesen) convertit en un alt executiu que tiranitza els seus oficinistes. Ara bé, el pes de la funció el va dur en bona part un personatge afegit, Thanatos, encarnat per una ballarina, Catherine Miller, d’una impressionant força expressiva, tant en els gestos com en la mirada.

Daniel Teadt i Joélle Harvey / Carol Rosegg

No sé si aquesta obra i aquest muntatge, en el fons, sense excessives pretensions, és la millor manera perquè la NYC Opera recuperi el lloc que ocupava fa anys. Però la representació va reservar un moment impagable: quan Orfeu es gira cap a Euridice i la perd, tot el teatre va fer un oh d’entristida sorpresa que em va arribar a l’ànima. Podem riure’ns de la ingenuïtat del públic nord-americà, fins i tot en una metròpoli sofisticada com Nova York; jo em planyo de la pèrdua de la capacitat de meravella de la nostra massa cansada i cínica Europa.