Adriana torna triomfant al Liceu

Tots els ingredients de l’èxit es van aplegar aquest dilluns al Liceu: una obra atractiva com Adriana Lecouvreur, un melodrama amb tots els ets i uts servit per una partitura de gran amplitud melòdica; una acurada direcció musical; un muntatge on la brillantor visual no va estar barallada amb la intel·ligència dramàtica; i un equip vocal de primera magnitud, condició sine qua non en aquesta mena d’obres. Comencem, doncs, per aquest capítol (que després no diguin que els crítics ens fixem sempre primer en les posades en escena i deixem les veus per al final).

Roberto Alagna i Barbara Frittoli, una bona parella /A.Bofill

Començar amb una ària com Io son l’umile ancella és tot un repte, perquè aquesta pàgina, la més coneguda de l’òpera de Cilèa, ha estat i és cavall de batalla de multitud de sopranos. Afegim a més la pressió, implícita o no, de la memòria més o menys àmplia (i l’edat més o menys avançada) del liceista, que pot esmentar Adrianes memorables com Mirella Freni, Montserrat Caballé o Renata Tebaldi. Barbara Frittoli va superar amb nota el primer escull, esculpint amb exquisidesa l’ària amb una veu que, si bé mostra un vibrato més pronunciat, continua sent capaç de delicats pianíssims i manté la seva natura lírica. Aquesta va ser una de les virtuts de la soprano italiana, mai va voler cantar amb una veu que no té, engruixint artificialment el centre o forçant el greu, alhora que va evitar els desbordaments grollers: l’àmplia experiència mozartiana de Frittoli deu servir d’alguna cosa. La seva Adriana, movent-se sempre en uns paràmetres de noble sensibilitat, i especialment glamurosa en el preciós vestuari setcentista de Brigitte Reiffenstuel, va apostar per l’esfumatura i el matís. Era d’esperar que en el combat decibèlic amb la Princesa de Bouillon de Dolora Zajick sortís perdent, però Frittoli es va anar creixent durant la representació fins a un quart acte on la temperatura emocional va arribar a cotes màximes a partir d’un sentit Poveri fiori. I què bé que va morir!

En un moment de forma exultant, Roberto Alagna va ser un Maurizio tot passió i extraversió, amb la generositat vocal marca de la casa que no exclou l’elegància en el fraseig. A més, es notava una bona sintonia amb la seva partenaire, fent més creïbles les seves efusions amb Frittoli davant els ulls d’Angela Gheorghiu, espectadora d’excepció a l’amfiteatre (la soprano romanesa va estrenar a Londres aquest muntatge coproduït entre el Liceu, el Covent Garden, l’Òpera Estatal de Viena, l’Òpera Nacional de París i l’Òpera de San Francisco). Dolora Zajick em va generar sensacions contradictòries: la mezzosoprano nord-americana manté l’autoritat d’un instrument privilegiat i impactant, encara que a Acerba voluttà va mostrar massa desigualtats (Cilèa tampoc va posar les coses fàcils a l’entrada d’aquest personatge). Dit això, és evident que ni el gest -actriu limitada, ja ho sabíem- ni el fraseig d’aquesta Bouillon no van ser gaire principescs: el “Restate!” que li va etzibar a Maurizio a l’acte tercer va fer donar un bot a mig teatre i despertar potser algun espectador. Però Zajick segueix sent molta Zajick.

El teatre és l'eix del muntatge de David McVicar / A.Bofill

Michonnet és com una excepció en el repertori de molts barítons, una bona persona de dalt a baix. La dificultat és fer-lo entranyable sense que sembli babau i en això va reeixir del tot Joan Pons. Una curiositat: quants anys feia que no protagonitzava una estrena al Liceu? Els segons repartiments eren el seu destí recent, un fet injust per algú amb el seu currículum liceista. Giorgio Giuseppini va ser un Príncep de Bouillon d’instrument gastat però encara sonor, suficient per al paper, mentre que Paco Vas va oferir una altra de les impagables vinyetes a què ens té ben avesats, amb un llépol Abate di Chazeuil. Estefanía Perdomo, Anna Alàs, Eduardo Santamaría i Marc Pujol van ser el més que correcte quartet de col·legues d’Adriana.

Maurizio Benini va equilibrar l’atenció a les necessitats dels cantants –a més, es va aturar estratègicament després de cada ària, aplaudides totes, per cert- amb el respecte a la refinada escriptura orquestral de Cilèa, obtenint de pas una notabilíssima prestació de l’orquestra. La delicada conclusió de l’obra va ser màgica, en perfecta sintonia amb la preciosa imatge final: des de l’escenari, els companys de teatre de la protagonista li reten homenatge en el seu últim instant de vida. David McVicar és d’aquells directors que potser no sempre entusiasmen, però que difícilment deceben, amb un ofici teatral de primer ordre. Com ja va fer en la sensacional Manon de Massenet de fa unes temporades, el director escocès recrea un segle XVIII de gran bellesa sense caure en la postal, reforçat en una superba il·luminació (Adam Silverman) que donava la sensació de veure un espectacle a la llum de les espelmes, i amb alguns tocs de benvinguda ironia (el ballet).

Joan Pons i la troupe de la Comédie Française / A.Bofill

El teatre és l’eix del muntatge, amb aquest gran escenari (dissenys de Charles Edwards) que, en diferents perspectives, apareix en els quatre actes, i en el qual la Lecouvreur és reina i senyora. La seva apoteosi és a l’acte tercer, però si Adriana triomfa al teatre, a la vida domina la gelosa princesa que l’enverina. Sense necessitat de buscar treus peus del gat, el muntatge de McVicar, reposat al Liceu per Justin Way, mostra una acurada delineació de personatges i situacions, una direcció d’escena d’una cal·ligrafia impecable. Va ser tot un plaer assistir a una funció tan rodona com aquesta.