'Adriana Lecouvreur', segon visionat

El segon repartiment reunit pel Liceu per a Adriana Lecouvreur no tenia pas menys interès que el de la funció d’estrena (ho sento, el tercer no el veuré pas), sobretot per la presència d’una cèlebre parella lírica, dins i fora de l’escenari, la formada per Daniela Dessì i Fabio Armiliato. Els fonaments de la funció van ser igual d’excel·lents que al primer dia: una curosa direcció musical de Maurizio Benini, un bon rendiment de l’orquestra, una producció preciosa de veure i una lectura dramatúrgica pertinent (amb un final meravellós). Que la sensació global fos més mitigada va ser, per tant, conseqüència de les veus.

Dessì i Armiliato, parella dins i fora de l'escenari / A.Bofill

Dessì té, sobre el paper, qualitats suficients per ser una bona Adriana, però va començar la funció amb prudència, amb una “Umile ancella” tan correcta com de poca volada, mostrant a més una curiosa veladura del so en els aguts en fort. A mesura que avançava la funció, la interpretació de la soprano italiana va anar guanyant força, i si el recitat de l’acte tercer va ser melodramàtic en el sentit més convencional del terme, a l’acte quart Dessì va desplegar per fi les essències d’un cant ben matisat. Li va afectar la irregularitat de Fabio Armiliato? És possible, el tenor italià ja va haver de ser substituït a mitja funció el primer dia de la parella en acció, i en la representació que comento Armiliato va tenir constants alts i baixos. Tot acceptant la seva tècnica peculiar (els cops de glotis cap a l’agut), el tenia per un cantant fiable, i més en el desolador panorama actual pel que fa a tenors lírics italians. En aquest Maurizio es notava l’esforç de superar les dificultats a cops de força de voluntat, que li van permetre al menys sortir del pas amb professionalitat.

Marianne Cornetti, princesa imperiosa / A.Bofill

Les altres dues diferències en el repartiment van tenir comportaments dispars. Bruno de Simone és un veterà i apreciat baríton buffo, justament les característiques que no crec que siguin les més apropiades per a la càlida humanitat de Michonnet. En canvi, Marianne Cornetti va ser una Princesa de Bouillon imperiosa i penetrant, que no va necessitar bramar el “Restate!” a Maurizio per mostrar-se peremptòria. No va ser una funció tan rodona com la de l’estrena, i els buits a la sala el divendres del torn C causaven preocupació –culpa del futbol? Del llarg cap de setmana?-, però durant uns dies no m’he pogut treure del cap les melodies embolcalladores de Cilèa. Millor, doncs, quedar-se amb les impressions positives.

De Simone consola Dessì / A.Bofill