L'Anell de Lepage gira al Met (I)

Peter Gelb, el director general de la Metropolitan Opera de Nova York, deu estar força d’acord amb les teories del Nobel d’Economia, Paul Krugman. Segons aquest articulista estrella del New York Times (diari que va dirigir el pare de Gelb), les polítiques d’austeritat que ha imposat Alemanya al conjunt d’Europa, a més d’escanyar fins a límits insuportables la indefensa població (això ho dic jo), no serveixen per sortir de la crisi si no hi ha estímuls per al creixement econòmic. Gelb és dels que pensen, i  així ho ha defensat públicament, que per guanyar diners se n’han de gastar, o, si es prefereix un altre verb, invertir. I això és el que ha fet a bastament al Met.

Dos cantants formidables: Terfel i Blythe / Ken Howard

La seva aposta més cara i arriscada ha estat la nova producció de Der Ring des Nibelungen de Wagner, encomanada a aquest mag del teatre que és Robert Lepage. Cost de l’operació, 16 milions de dòlars, gastats en bona part en una gegantina màquina de 45 tones de pes, formada per 24 planxes mòbils que prenen disposicions ben variades i sobre les quals es projecten vídeos de tota mena. L’últim crit en tecnologia escènica per dur la Tetralogia al segle XXI. Ho han aconseguit? Em temo que no.

Havia vist la temporada passada Das Rheingold al cinema i Die Walküre in situ, i no vaig quedar gaire convençut per l’invent. Aquesta primavera, després de presentar les dues peces restants, el Met ha programat tres cicles sencers, i a l’equador del tercer, els dubtes no s’han dissipat. És cert que Lepage conjura imatges vistoses, com el descens al Nibelheim, o l’ascensió quasi alpina al Walhalla, per citar dos exemples del pròleg. I no es pot dir que no hi hagi direcció d’actors, encara que sigui per explicar la trama en el sentit més tradicional: la confrontació entre Fricka i Wotan, el dolor del pare per la mort de Siegmund que ell ha propiciat (si bé, per molta tecnologia que hi hagi, l’espasa mai es trenca quan toca!) i la relació entre Wotan i Brünnhilde, la seva valquíria més dilecta, estan correctament definides. A Die Walküre també hi ha imatges aconseguides, com els troncs de l’inici, o la visió zenital de la protagonista, penjada cap per avall (és una doble, no patiu) dalt la roca envoltada de foc que tanca la primera jornada de la Tetralogia.

Westrbroek no es va trobar amb Kaufmann, sinó amb Skelton / Ken Howard

Què falla doncs? La màquina sovint fa més nosa que servei, limita molt l’espai on evolucionen els personatges, afavoreix moments risibles (les valquíries baixant per les planxes com nenes en un tobogan) i, en definitiva, és l’excusa per amagar la falta absoluta de visió pròpia sobre una història rica en significats. Per a alguns, aquest refús de tota mirada interpretativa pot ser un bàlsam, però en realitat és fer un flac favor a Wagner, l’obra del qual, per la seva condició de clàssic universal, ha de ser interrogada, qüestionada i rellegida pels artistes de cada època. No sé si les dues parts que resten em faran canviar d’opinió. Ara per ara, el muntatge de Lepage canvia els telons pintats i el cartró pedra de fa dècades pels ginys última generació, però el contingut segueix sent igual de caspós. Vi vell en bóta nova.

Aquest havia de ser el Ring de James Levine, apartat a mig projecte pels seus continus problemes de salut: ni aquesta temporada ni la vinent dirigirà al Met. Al rescat ha acudit Fabio Luisi, a qui Peter Gelb ha donat molta feina, sense atrevir-se de moment a substituir formalment el director musical del teatre durant les últimes tres dècades. L’italià, tanmateix, només es podia fer càrrec de dos cicles i mig, i el mig cicle que he vist ha estat, en conjunt, decebedor. A Das Rheingold no va estar ni especialment èpic ni particularment líric, la seva versió va ser més eficaç que inspirada, apressada en algun moment, però amb bon pols teatral. Die Walküre va ser una experiència desconcertant: en moltes escenes (quasi tot el primer acte) el pols va ser no lent, sinó tan desmaiat que feia por que el discurs no es col·lapsés sobre si mateix, mentre que en altres moments un fraseig prosaic no va fer justícia a una de les obres més abassegadores de Wagner. L’orquestra del Met tampoc va estar a l’alçada de la seva reputació, amb pífies notòries del metall i un final del segon acte de preocupant descoordinació. Ha explotat massa Gelb a Luisi?

Pare i filla: Terfel i Voigt / Ken Howard

Algunes poderoses personalitats vocals han estat la principal alegria d’aquestes dues representacions, començant per Bryn Terfel, Wotan de fraseig sobirà, assaborint cada síl·laba amb fruïció, combinant fúria i tendresa, intensitat i delicadesa (i també una excusable fatiga a Die Walküre). No menys imperiosa va ser la Fricka d’Stephanie Blythe, un tro de veu en tota l’extensió que faria empal·lidir Wotans menys preparats. Excepcional també la Sieglinde opulenta i ardent d’Eva-Maria Westbroek, llàstima que Jonas Kaufmann, el Siegmund previst, estigui cada cop més abonat a les cancel·lacions. El seu lloc el va ocupar amb dignitat, tot i que amb limitada poesia, per Stuart Skelton. Les notícies positives continuen amb el tenebrós Hunding (també Fafner) de Hans-Peter König. Deborah Voigt no generarà totes les unanimitats però, en aquesta funció, la seva Brünnhilde mereix un respecte, de fet va despertar simpatia i tot (què menuda es veia al costat del gegant Terfel!). Els aguts van ser més ferms que d’habitud i el fraseig, més implicat i comunicatiu. El que és evident és que la cremositat vocal de fa uns anys és història. Bones valquíries i filles del Rin, déus més discrets, Loge amb escàs mordent (Adam Klein) i dos germans nibelungs, Richard Paul Fink (Alberich) i Robert Brubaker (Mime), amb un sentit massa liberal de l’afinació i el ritme.

D’aquí uns dies, la resta.