Anna Netrebko encapçala les forces del Mariinski en una meravellosa Iolanta al Liceu

L’alegria de veure al Liceu per fi, encara que fos en concert, una obra meravellosa com Iolanta es va veure incrementada exponencialment per la fantàstica versió que vam poder escoltar de la mà de les forces del Teatre Mariinski. L’atenció mediàtica es concentrava, lògicament, en Anna Netrebko, i si la soprano russa no va decebre en absolut –fins i tot diria que és la millor actuació que l’he escoltat mai, Traviata a Salzburg inclosa- en aquesta ocasió es pot parlar sense embuts d’un cas de primus inter pares, on l’estrella estava envoltada d’un equip de gran volada que va fer àmplia justícia a l’última òpera de Txaikovski.

Iolanta és un paper que escau com un guant a Netrebko. Sovint s’ha criticat la tria de repertori per part de la soprano, en especial les seves incursions en el bel canto. No crec en els determinismes i, per tant, encara que sigui el seu repertori natural, seria un error que es limités al repertori eslau. Potser el bel canto l’ha ajudada a tenir una major disciplina vocal i potser les seves Lucia, Elvira o Anna no han donat més de sí perquè no tenia al davant un director que la disciplinés o l’inculqués com cal l’estil. Perquè hi ha la Netrebko que canta amb Barenboim, Harnoncourt o Gergiev, i la Netrebko que canta amb directors que s’adapten a l’autocomplaença del divo de torn. Per sort, al Liceu teníem Gergiev.   

La veu àmplia, carnosa, de Netrebko, d’expansió fàcil, amb aquesta coloració fosca tan atractiva i alhora amb la justa làmina metàl·lica que li dóna consistència i força de penetració, és ideal per a aquesta princesa cega que veu la llum gràcies a la força de l’amor. Des de la puresa virginal de l’inici fins a l’angoixa davant el descobriment de la llum, Netrebko va reviure totes la gamma d’emocions amb una intensitat colpidora i una varietat d’accents extraordinària, plegant l’instrument per a la confidència més íntima i fent-lo volar en esclats enaltidors. No va ser l’actuació d’una diva conformista, sinó la d’una cantant implicada en cada segon. Només li va faltar l’escena a aquesta bèstia de teatre, encara que, a diferència del recent Il pirata, els cantants no estaven parapetats rere el faristol ni esclavitzats per la partitura. La diferència és molta i es va notar de valent.

Sergei Skorokhodov va ser la revelació de la vetllada. Veu seductora, temperament romàntic, fraseig ben modulat i aguts refulgents van ser alguns dels recursos emprats pel tenor rus perquè el seu Vaudémont fos el partenaire òptim de Iolanta. La tancada ovació que va saludar el duo dels dos personatges, una de les pàgines més excelses de la partitura, va ser del tot merescuda davant la passió mostrada per soprano i tenir. Com ho va ser la rebuda a Sergei Aleksashkin, Rei René d’innegable autoritat que va donar gran impuls melodramàtic a la seva ària. Tot i un timbre desgastat, Alexander Gergalov va aportar la petulància necessària a Robert; Edem Umerov va ser un Ibn-Haika granític; Natalia Yevstafieva, Eleonora Vindau i Anna Kiknadze, un impecable trio de dames; Andrei Zorin un correcte Almeric i Yuri Vorobiev (Bertrand) evidenciava que la pedrera del Mariinski continua donant bones veus.

Arribats a aquestes alçades, pot semblar una impertinència dir que el que menys em va convèncer va ser la direcció de Valeri Gergiev, però em temo que va ser el cas. Entenguem-nos, el refinament de la música de Txaikovski va estar molt ben traduït (la serenata inicial després d’una introducció ombrívola), l’orquestra del Mariinski coneix aquesta música del dret i del revés i tenir el cor per a una intervenció tan breu va ser tot un luxe. Gergiev va tenir moments d’abassegadora inspiració al costat de passatges on el discurs dequeia perillosament (els acords finals van ser ben desinflats), com si de cop i volta el seu cap estigués lluny d’aquí, sense causar, malgrat tot, cap dany greu. El miracle va ser veure com, tot i estar situat darrere els cantants, tothom el seguia al mil·límetre. Al capdavall, aquesta va ser la grandesa del concert, un equip que respirava a l’una la màgia poètica d’aquesta joia titulada Iolanta.

Fotos: A. Bofill