Una experiència aclaparadora: Einstein on the Beach de Philip Glass a Amsterdam

Entrades exhaurides i un bon grapat de gent a la porta amb el conegut cartell “Compro entrada”. No es tractava de cap obra de repertori ni d’un repartiment amb alguna estrella de segur impacte mediàtic ni res de semblant. Simplement, era l’última funció a l’Òpera dels Països Baixos d’Einstein on the Beach, la primera òpera de Philip Glass que l’any passat, coincidint amb el 75è aniversari del compositor nord-americà va tornar a la carretera en una gira que va començar a Montpellier i que ara s’aturava a Amsterdam abans de seguir camí. Volia tornar a veure un espectacle que el 1992 em va fascinar (hi vaig anar dos cops) quan es va representar al Liceu, tot i que no negaré que sentia certa inquietud per si la memòria ho havia embellit tot una mica massa. Cap por, Einstein on the Beach segueix sent una experiència aclaparadora.

No es tractava pas d’una nova posada en escena d’aquest títol estrenat el 1976, sinó d’una recreació del muntatge prínceps, no debades l’obra té doble autoria, la de Glass i la de Robert Wilson, i no es pot separar la música de la seva plasmació en escena. Einstein no ha envellit gens ni mica, manté intactes les seves radicalitat i força hipnòtica (potser només les escenes construïdes purament coreogràfiques de Lucinda Childs noten una mica el pas del temps). Es tracta del primer exemple en el gènere d’un dels compositors d’òpera més prolífics del darrer quart del segle XX i començaments del segle XXI -a punt d’estrenar a Madrid la seva darrera aportació, The Perfect American, de la qual en farem la crònica oportuna-, i segurament també és el seu títol més emblemàtic i, al mateix temps, el més singular i diferenciat.

Tot i que sembli un oxímoron, Einstein on the Beach és el més proper que puc imaginar a una òpera abstracta: no hi ha personatges ni argument, només un seguit d’escenes més o menys al·lusives al cèlebre físic, encarnat per un violinista amb la característica cabellera desendreçada. Hi ha un judici, un tren, coristes comptant frenèticament de l’1 al 8, un autobús, i altres elements que no permeten dir amb claredat de què va tot plegat (millor que cada espectador es faci la seva pròpia composició). Glass no només s’allunya de l’avantguarda més obtusa de l’època amb la seva malaltissa al·lèrgia al gènere, tampoc combrega amb la tradició operística de la segona meitat de segle –amb exemples extraordinaris com Britten o Henze- i escriu aquesta no-història, no per a orquestra, sinó per a un conjunt petit de teclats elèctrics i vents. Més d’un pot pensar que Einstein on the Beach no és una òpera, com si l’etiqueta fes la cosa.

Una altra etiqueta equívoca aplicable a l’obra és la de minimalisme, el corrent del qual Glass n’és un dels exemples més notoris. Però esclar, titllar de minimalista una peça de més de quatre hores de durada pot ser una broma. Repetitiva sí que és un adjectiu que es pot aplicar a la música de Glass, encara que a l’oient més o menys atent no li costarà descobrir les variacions en accents, ritme o harmonia que es produeixen en aquestes seqüències incessants i menys immutables del que sembla. Amb els anys, el llenguatge de Glass, sense abandonar les premisses bàsiques del minimalisme, s’ha amorosit, per això la visceralitat del Glass dels 70 i començaments dels 80 proporciona experiències exaltants.

Durant aquestes quatre hores llargues d’òpera el públic té permís per entrar i sortir de la sala a voluntat, i força gent ho va fer, però la gran majoria, com el cronista no es va moure de la butaca, fascinat per aquest desplegament estètic servit per un acuradíssim treball de moviments i colors (i no pocs tocs d’humor) que és pur Wilson i la direcció musical sense màcula de Michael Riesman, veterà de mil i una aventures glassianes, sense oblidar un cor d’una energia i resistència impactants. Va ser, en definitiva, com pujar a una muntanya russa amb múltiples girs i no pocs estímuls, i amb una progressió impressionant al conclusiu acte quart: l’escena davant l’edifici amb l’escruixidor solo de saxo tenor (Andrew Sterman), l’enigmàtic cant de Hai-Ting Chinn al quadre del llit (una columna de llum que s’enlaira lentament), l’efervescència incontenible de la nau espacial, i l’entendridora història d’amor explicada pel conductor d’autobús, punt final perfecte a una òpera sense parió. 

Fotos: Lucie Jansch