Òperes de masses al Met de Nova York: Aida, Les Troyens i Turandot

L’arrencada d’un any nou es pot celebrar de moltes maneres, però per a aquest cronista, berliozià confés i irredempt, l’oportunitat de començar el 2013 operístic no amb Verdi o Wagner sinó amb Les Troyens va ser un regal sense preu. I això és el que va succeir el proppassat 1 de gener al Met de Nova York. Es tractava de la primera reposició del muntatge de Francesca Zambello estrenat el 2003, una producció més preocupada en distreure l’espectador que en aprofundir en els personatges. Extres i ballarins a dojo apareixen quan toca i quan no, en algunes ocasions per il·lustrar de forma didàctica el que explica el text (la mort de Laocoön a l’octet amb doble cor de l’acte primer), d’altres per fer simplement de farciment. A favor de Zambello cal dir que sap moure amb habilitat les masses i que, en aquesta ocasió, va prescindir dels elements més cursis de fa 10 anys, com la dansa aèria que recreava l’amor de Didon i Enée. A més, obrint i tancant l’obra amb la mateixa imatge, l’amuntegament de cossos inerts, lliga de forma clara el destí fatal de troians i cartaginesos.

A aquestra Troia sí que entra un cavall

 

El repartiment no va ser ben bé el previst al començar la temporada. Després d’unes funcions sembla que no gaire afortunades, Marcello Giordani va decidir retirar Enée del seu repertori, amb la qual cosa d’un dia per l’altre, i tot sortint del Robert le Diable del Covent Garden, va aterrar Bryan Hymel, remarcable protagonista ja de Les Troyens aquest estiu a Londres (on també va fer de reemplaçament, aquí de Jonas Kaufmann). El jove tenor nord-americà va fer un espectacular desplegament de facultats i va estar a l’alçada tant dels elements lírics com èpics de l’obra. Llàstima que la seva Didon no fos aquella nit Susan Graham (baixa per malaltia) sinó Elizabeth Bishop, cantant musical i veu correcta que va arribar curta de forces a la seva gran escena final.

Bryan Hymel, envoltat de troians atemorits

El cas de Deborah Voigt va ser més preocupant. Cassandre ja al 2003 –és a dir, abans del procés d’aprimament, quan la veu estava en tota la seva cremosa plenitud-, la soprano nord-americana va iniciar la funció amb sons pàl·lids i inestables (el preu de Brünnhilde?) que per sort van anar desapareixent de mica en mica. El que no va desaparèixer va ser l’apatia interpretativa: no és estrany que els troians no fessin cas dels advertiments d’aquesta dissortada profetessa, atesa la poca esma en el gest i el fraseig exhibits per Voigt. De la resta de l’extens equip cal destacar la sucosa Anna de Karen Cargill, l’Iopas d’Eric Cutler (exhibint de forma estentòria, com Hymel, els seus pinyols), el Narbal de Kwangchul Youn i l’Hylas de Paul Appleby. Fabio Luisi es va preocupar més de coordinar les nombroses forces al seu comandament que d’oferir una versió personal d’aquesta summa berlioziana –ras i curt, la grandiositat romàntica de James Levine de fa 10 anys no hi va ser-, però a vegades és d’agrair tenir un capità amb el rumb clar al cap. I si l’orquestra va estar molt bé, el cor va ser simplement impressionant.

Cartago no acabarà gaire millor que Troia

Aquesta virtut va ser més evident en la lectura que Luisi va fer uns dies abans d’Aida (avís: no vaig veure Maria Stuarda amb Joyce DiDonato, però no està pas malament que la meva última òpera del 2012 fos de Verdi). El director italià va anar per feina amb un impuls dramàtic directe que va anar a favor de l’obra. El cast va estar dominat per l’Aida de Hui He, veu àmplia i ben menada i cant expressiu tot i que una mica genèric, envoltada amb encert pel Radamès de Roberto Alagna (que va coronar l’ària amb un falset no del tot convincent), l’Amneris de Dolora Zajick (mostrant ja alguna esquerda en l’encara impactant armadura vocal) i l’eficient Amonasro de George Gagnidze. La producció de Sonja Frisell estrenada el 1988 et transporta a l’Egipte hollywoodenc en tecnicolor, amb multitudinària marxa triomfal inclosa. Esclar que per a desfilada, la palma se la va endur el Radio City Music Hall Christmas Spectacular (el nom ja ho diu tot), amb un pessebre vivent on no van faltar ni ovelles ni camells. Em quedo, tanmateix amb la precisió inhumana de les coreografies de les Rockettes.

Marxa triomfal amb tots els ets i uts faraònics

Si no ha quedat clar fins ara, aquesta visita al Met es va caracteritzar per obres de dimensions èpiques i grans requeriments de masses humanes. I qui millor per donar espectacle que Franco Zeffirelli amb la seva Turandot del 1987. Confesso una part de plaer culpable al veure tant d’excés visual (els aplaudiments a l’escena segona de l’acte segon són comprensibles), però l’aclaparament dóna pas a l’embafament i al malestar per aquest malaltís horror vacui que deixa reduïda la part practicable als protagonistes a uns pocs centímetres i que força un primer entreacte de 45 minuts. Si arriba a sortir un saltimbanqui més fent bots o una extra més agitant cintes crec que no hagués respost dels meus actes.

Ni un centímetre quadrat lliure en aquesta Xina operística

Dan Ettinger va fer bé de subratllar la modernitat de l’escriptura de Puccini, el problema va ser que la seva versió va ser aspra i brutal, sense ni un bri de sensualitat (tal vegada per contrarestar la posada en escena?). Iréne Theorin va ser una convincent Turandot, d’agut penetrant però curt, amb idees interpretatives interessants, com la introspecció de la primera estrofa d’“In questa reggia” i un desgel ben modulat. Si l’òpera es pot veure com un combat entre Turandot i Calaf, llavors aquest va sortir clarament derrotat en termes de potència. Walter Fraccaro és un bon exemple d’un curiós fenomen que es dóna al Liceu: cantants recurrents durant un temps que desapareixen sense deixar rastre. No vull dir pas que trobi a faltar el seu fraseig lacrimògen, però el seu Calaf va ser al menys coratjós (i veient el que corre per aquests móns de Déu, gaire alternatives engrescadores no n’hi ha). Samuel Ramey (Timur) segueix resistint-se a la jubilació, mentre que la Liù desafinada i gens dolça de Hibla Gerzmava certifica una certesa que tenia de fa anys: al Met ho aplaudeixen tot.

Diversió garantida a l'Studio 54

Una crònica de Nova York no pot deixar de parlar d’una altra passió del cronista, els musicals. Chaplin no ha funcionat tot i la pletòrica actuació del protagonista, Rob McClure, i surt de cartellera ja mateix, com aviat ho farà l’estel·lar Evita amb un sorprenent Ricky Martin i una Elena Roger que vaig trobar massa estrident. Però si passeu aviat per Broadway, no us perdeu la deliciosa The Mystery of Edwin Drood, amb un equip en estat de gràcia inclosa una llegenda vivent, Chita Rivera.

Propera crònica: Il pirata al Liceu. 

Fotos: Marty Sohl / Cory Weaver