Àlex Ollé (La Fura dels Baus) estrena a l'Òpera de Lió una nova producció de 'Der fliegende Holländer'

Un dels trets distintius dels millors muntatges de La Fura dels Baus és la capacitat d’oferir a l’espectador un catàleg variat d’imatges frapants. La nova producció de Der fliegende Holländer de Wagner que Àlex Ollé ha estrenat a l’Òpera de Lió entra de ple dins d’aquesta categoria, la qual cosa no impedeix que sigui lícit preguntar-se, com en anteriors propostes del grup, si aquest devessall sensorial és suficient com per crear una relectura efectiva de l’obra en qüestió o bastir una dramatúrgia potent. 

Ollé no ha estat tan immers en l’univers de Wagner com el seu company furer Carlus Padrissa, però, a més a més del seu estilitzat sentit visual, en aquesta seva segona incursió en el compositor alemany té al seu favor comptar de nou amb col·laboradors de primera línia. L’impactant decorat d’Alfons Flores i les sempre suggerents videoprojeccions de Franc Aleu, reforçades per l’ajustat vestuari de Josep Abril i l’adequada il·luminació d’Urs Schönebaum, aconsegueixen crear, certament, moments memorables: una imponent proa de vaixell embarrancada en un desert inhòspit, una escala inacabable que baixa del cel, una àncora gegantina (en algun moment no se sap ben bé si estem al fons del mar o en una platja), i, sobretot, les onades d’un oceà procel·lós que, al final de l’obra, engoleixen l’Holandès en un efecte espectacular. 

Aquesta coproducció entre les òperes de Lió, Bergen, Lille i Austràlia és, per tant, sempre estimulant de veure tot i que, al capdavall, no revolucioni el nostre coneixement sobre l’òpera més primerenca del cànon wagnerià. Fora d’alguns detalls, com el munt de graons que han de pujar i baixar els cantants o un sòl irregular, ple de muntanyetes de sorra (o succedani), que dificulten la mobilitat (Dalans va patir en els dos aspectes), l’acció transcorre dins d’uns paràmetres convencionals que, nogensmenys, garanteixen una correcta comprensió dels principals eixos de la història.

L’Holandès, vestigi d’un passat ara convertit en ferralla, és un fantasma sorgit de les entranyes d’un vaixell que, durant l’acte segon, serà minuciosament desballestat: Ollé explica al programa de mà que s’ha inspirat en un cementiri de naus, el port de Chittagong, a Bangladesh, d’aquí, potser, els moviments pseudo-orientals, un xic risibles, del cor a l’acte tercer. La confrontació final entre l’Holandès i Senta té lloc en un espai buit, ocupat només per aquest mar videogràfic que s’endú el protagonista mentre que la seva redemptora queda convertida en un altre fantasma condemnat a vagar pels segles dels segles. Després de Tristan und Isolde (que no vaig veure) i el díptic format per Il prigioniero i Erwartung (que vaig gaudir de valent), aquesta proposta visualment potent ha aconseguit de nou la càlida ratificació del públic de Lió.

Pel que fa a la interpretació de la partitura de Wagner, l’atenció se centrava en el fossat, amb la presència del director musical de l’Òpera de Lió i proper titular, a partir de la temporada 2015-16, de l’OBC. Curiositats de la vida, era el tercer cop que veia Kazushi Ono dirigir Der fliegende Holländer (abans va ser a La Monnaie i al Met). A Lió el director japonès no va aconseguir dissimular les nombroses irregularitats de la partitura de Wagner, i el so en massa ocasions destemprat del metall va ofegar la corda de l’orquestra francesa (millor impressió va causar el cor de la casa), en una versió amb petites imprecisions aquí i allà. Moral: a tot arreu s’arriba a l’estrena amb dèficit d’assajos. En tot cas, com Ollé, Ono va afavorir que l’obra fos ben llegívola per a l’espectador, garantint que la música arribés a bon port.

El nom més conegut del repartiment era Falk Struckmann, veterà de mil batalles wagnerianes que va aportar la seva veu rocallosa a un Daland emfàtic més que no pas bonhomiós. Simon Neal va ser un Holandès ben frasejat, tot i que de carisma limitat, sense aura maleïda, més baríton que baix, amb una afinació que, per moments, navegava sense rumb. Magdalena Anna Hofmann, ja present l’any passat en el díptic Dallapiccola/Schönberg lionès, tampoc va donar tota la força visionària requerida per Senta, amb una veu penetrant, tot i que amb un agut estrident que va anar perdent seguretat a mesura que avançava la funció. Discret l’Erik de Tomislav Muzek (millor en l’ària que a l’acte segon), Eve-Maud Hubeaux va ser una Mary més jovenívola que d’habitud i, com tants altres Timoners, Luc Robert va cridar l’atenció per una fresca veu (un punt tremolosa al començament) de tenor líric. Per sobre de la música, aquest cop van surar les imatges de la Fura de les Baus i el seu talent com a il·lustradors-narradors d’històries.

[Parts d'aquest text han estat publicades al diari ARA del 13 d'octubre]

Fotos: Jean-Louis Fernandez