Entrades
El Liceu per fi ha rescabalat Verdi. El desè
aniversari de la reobertura va dur una producció d’Il trovatore enviada de forma immediata a l’oblit, i, en el
bicentenari del seu naixement, el compositor italià va patir la indignitat de
no veure escenificada cap de les seves òperes. Ara, per celebrar els 15 anys
del nou Liceu, una notable producció de La
traviata ha inaugurat una temporada ja encetada, amb la inevitable fira de
les vanitats d’aquesta mena d’actes, farcits de gent que no sol trepitjar mai
un teatre d’òpera (tot sigui perquè obrin la cartera).
La
traviata s’enlaira o s’estavella per la seva
protagonista. Patrizia Ciofi va ser una commovedora Violetta servida per una
veu que mai generarà entusiastes consensos, a causa de la fragilitat aparent de
l’instrument (“Sempre libera” va ser
un ardu combat) i la pàtina opaca que cobreix molts sons. Contra aquests límits
lluita aferrissadament una intèrpret admirable que sempre posa tota la carn en
la graella, i que posseeix tant un refinat sentit del fraseig com una
expressivitat concentrada que llueix en moments de corprenedora delicadesa com “Dite alla giovine” o tot l’acte tercer. La
plantositat, física i vocal, de Charles Castronovo van fer del seu Alfredo una
òptima encarnació, amb un cant efusiu ben regat per delicades mitges tintes que
van convertir el seu debut liceista en tot un èxit. La complicitat amb la seva partenaire va ser notable (la delicadesa
amb què tots dos van arrodonir el duo de l’acte primer), tot i que la veu sana
del tenor posava més en evidència els límits de la soprano. Curiosament, com
Ciofi, Castronovo va renunciar al sobreagut no escrit (do per a ell, mi bemoll per a ella) de la seva cabaletta: per fer un esgarip
desagradable, millor no intentar-ho, no deixa de ser una nota més entre
centenars (molt vistosa, també és cert).
Vladimir Stoyanov, un baríton més segur més
que no pas entusiasmant, va ser un sòlid Germont, amb una ben entesa rigidesa
en la primera fase de la seva gran escena amb Violetta, i que va tenir bona
cura d’aquest bombonet que és “Di
Provenza”. L’equip de comprimaris aplegava interpretacions arrodonides
–Toni Marsol com un Baró Douphol a qui el muntatge atorga un especial relleu,
Gemma Coma-Alabert com a Flora, Miren Urbieta Vega com a Annina, Marc Canturri
com a Marquès d’Obigny-, al costat de, malgrat físics agraïts, veus molt
discutibles (Iosu Yeregui com a Doctor Grenvil, Jorge Rodríguez-Norton com a un
amanerat Gastone). Aquesta mena de detalls també s’han de cuidar.
Un debut afortunat com el de Castronovo va ser
el d’Evelino Pidò, responsable d’una versió que va avançar amb un ritme
implacable i impecable. Amatent sempre als cantants, el director italià no va
descurar la caracterització de cada escena (l’entrada de Germont va sonar
especialment amenaçadora), subratllant detalls instrumentals o de textura sense
perdre mai la visió global del discurs, aconseguint de pas una bona prestació
de cor i orquestra.
Aquesta coproducció amb la Scottish Opera, la
Welsh National Opera i el Teatro Real, estrenada el 2008 a Glasgow, arriba amb
tota la força teatral dels millors muntatges de David McVicar intacta.
L’austeritat un punt fúnebre del decorat únic de Tanya McCallin està més que
dissimulada pels jocs de cortinatges i la il·luminació de Jennifer Tipton, que
permeten donar la suficient varietat a les diverses ubicacions previstes pel
llibret. L’opulent vestuari de la mateixa McCallin ens situa unes dècades després
de l’estrena de l’òpera de Verdi i de La
dama de les camèlies de Dumas fill que la va inspirar, alhora que deixa ben
clar quin és l’ofici d’aquest grup de dones al qual pertany Violetta, sempre al
servei d’homes de casa bona.
L’aparició, al preludi de l’acte primer, dels
subhastadors que fan inventari dels bens de Violetta és un apunt cap al text de
Dumas que McVicar no acaba d’explotar del tot després. L’element cabdal del
muntatge, tanmateix, és la precisió de tiralínies amb què el director escocès explica
la història, movent els personatges amb la màxima claredat i aportant una
quantitat ingent de detalls, grans i petits, profitosos: la vulgaritat volguda
de les dues escenes de festa; la incomoditat d’un rígid Baró davant l’aparició
d’Alfredo, identificat de seguida com a rival; l’admirable gradació del duo
entre Germont i Violetta; com aquesta, tot i la humiliació rebuda, consola un
desesperat Alfredo al final de l’acte segon, un moment que ens ho va dir tot de
la grandesa d’ànima d’una víctima que mor sense excessos melodramàtics. En la
funció d’estrena, amb el seu glamur impostat, no era difícil copsar la trista
ironia de com una història sobre la hipocresia opressora de la societat seria
vista com un simple entreteniment d’una nit de tardor per part dels equivalents
actuals dels personatges entre els quals intenta sobreviure Violetta.
[Parts d’aquest text van ser publicades al
diari ARA del 16 d’octubre]
Fotos: A. Bofill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.