Puccini a Alemanya (I): Daniel Barenboim dirigeix una nova producció de 'Tosca' a l'Staatsoper de Berlín

Puccini és un compositor que ha causat al·lèrgia entre alguns grans directors d’orquestra, italians fins i tot (Giulini i Abbado, si no vaig errat, no van dirigir mai res d’ell, i Muti, ben poc). Per aquest motiu, no és del tot sorprenent que fins ara Daniel Barenboim no hagi dirigit cap òpera seva. L’obra triada, Tosca, ha estat la primera nova producció de la temporada de la Staatsoper de Berlín, encara en el seu exili al Schiller Theater mentre les obres a la seu de la Unter den Linden continuen i continuen.

Amb un músic d’aquest calibre, els resultats per força han de cridar l’atenció i, certament, Barenboim ens va regalar passatges al·lucinants: el progressiu crescendo al Te Deum va ser espectacular, però també en un fragment en aparença menor com, al segon acte, la narració d’Spoletta de la recerca d’Angelotti la tensió creada va ser magistral. El temps sepulcral adoptat en la introducció d’“E lucevan le stelle” va ser hipnòtic i, aquí i allà, hi va haver moments il·luminats de forma atractiva per una orquestra que, en general, es va recrear en la sumptuositat de l’escriptura pucciniana. Però així com en ocasions Barenboim posa tota la carn a la graella, en altres passatges la direcció és més erràtica, i algun assaig extra segur que hagués evitat els puntuals problemes de quadratura.

En el trio protagonista van coexistir dos móns, vocals i dramàtics. Per una banda, Anja Kampe i Michael Volle, apassionants bèsties escèniques que transcendeixen amb escreix els possibles límits vocals, i per l’altre un Fabio Sartori convencional a més no poder. Amb un centre i greu opulents, Kampe va ser una Tosca femenina i impulsiva, assaborint, amb gran varietat de matisos, cada frase, i mostrant, com és marca de la casa, una sinceritat abrusadora. Ai las, l’agut li jugava males passades: a vegades ben col·locat, tot i que aguantat el temps just (el do de la “lama” a l’acte tercer), d’altres massa oberts, i d’altres d’impossibles (va ser una llàstima que no rematés un “Vissi d’arte” ben enfocat). 

Des de ja fa un grapat d’anys Michael Volle és un dels cantants pels quals sento una admiració (quasi) sense límits. La veu ara sona més grisa, més dura, i també hi va haver algun agut al límit. Poc importa davant un artista tan fenomenal. Quina composició més irresistible va fer d’Scarpia: una serp sibil·lina i amenaçadora, cínic i terrorífic, amb frases com coltells i una capacitat actoral com poques en un escenari operístic. Les encarnacions de Kampe i Volle deixaven més clar encara que l’epicentre de l’òpera és la confrontació mortal entre Tosca i Scarpia, mentre que Cavaradossi és el necessari guarniment líric. Una impressió reforçada per un tenor poc destre escènicament com Sartori, amb una veu prou sana, orientada cap a l’agut, i un fraseig ploraner. L’equip de comprimaris de l’Staatsoper no va deixar cap petja notable, destacant el Sagristà de Jan Martiník.

Alvis Hermanis no ens va explicar una Tosca, sinó dues. El decorat de Kristine Jurjane, un mur omnipresent amb elements variables segons l’acte, servia, en la seva part superior, de pantalla de projecció d’un seguit de dibuixos de la mateixa dissenyadora. Es tractava d’un còmic sense paraules que resseguia amb fidelitat aquesta història situada al 1800. A baix, amb vestuari també de Jurjane, l’acció es movia cent anys després, al temps de l’estrena de l’òpera, oferint algunes divergències curioses. Que en els dibuixos Cavaradossi fos més esvelt i el Sagristà, més vell, entra dins dels imponderables del cast.

Més significatius són els canvis que va aportar Hermanis a l’acte segon. “Vissi d’arte” esdevé, no un moment entotsolat, sinó un cant de seducció de Tosca a Scarpia, al final del qual, la diva ja descobreix el ganivet. L’assassinat del baró, per tant, no serà tant un rampell d’última hora, sinó un acte que la protagonista anirà covant fins trobar el moment adient. També és curiós com, durant bona part de l’acte, Tosca i Scarpia estan asseguts ben lluny l’un de l’altre (encara que la música indiqui el contrari), abans que la seva relació adopti un to molt més físic, amb intent de penetració pel darrere inclòs. Tosca mata el baró amb una ràbia ben eloqüent, però al final de l’acte no marxa, es queda asseguda a la taula, en una actitud ambivalent: ha quedat buida per dins després de l’assassinat? O es recrea en la seva –fugaç- posició de poder? Són detalls que potser alguns creuran superflus però que ofereixen noves capes dramàtiques a personatges que hem vist mil cops. A l’acte tercer, Hermanis també combina imatges esgarrifoses –no hi ha escamot d’execució, Cavaradossi mor d’un tret al cap-, amb pífies monumentals com el no salt de Tosca. Ara bé, si sumem aquesta Tosca a Il trovatore de Salzburg, la conclusió és que a Hermanis li prova més el segle XX que el gran repertori.

Fotos: Hermann & Clärchen Baus