Javier Camarena, revelació de L'elisir d'amore al Liceu

La reposició de L’elisir d’amore ha suposat una necessària injecció d’alegria al Gran Teatre del Liceu, no tant pel propi caràcter de l’obra de Donizetti com pels resultats obtinguts en la primera d’unes representacions que, de fet, van ser un recurs d’urgència per cobrir el forat negre que la programació tenia al mes de novembre. No va ser una funció rutinària a l’ús, sinó una sessió que evidenciava que darrere hi va haver un bon treball tant musical com teatral. El muntatge de Mario Gas no ha perdut pistonada amb els anys, i la seva translació a la Itàlia dels camises negres feixistes segueix funcionant, sempre i quan s’estableixi una bona interrelació entre els protagonistes, com va ser el cas. És una d’aquella mena de produccions de què disposen tots els teatres, aptes per a múltiples reposicions amb desfilades d’equips vocals diferents. En aquesta edició vam tenir la sort de comptar amb un Nemorino sensacional, Javier Camarena.

Javier Camarena, el gran triomfador

Amb una veu lluminosa i seductora, homogènia, ben projectada, d'agut fàcil i agilitats nítides, el tenor mexicà va ser un entendridor protagonista, desplegant un cant tan franc com matisat, i un idoni capteniment escènic que evidenciava el caràcter innocent del personatge sense convertir-lo en un babau. Camarena va suar de veritat la cansalada, va anar a totes sense amagar-se mai i si “Adina credimi” va ser d’un colpidor patetisme, l’esperada “Una furtiva lagrima” va ser un exemple de bel canto sentit i elegant, amb preciosa messa di voce final inclosa. El seu triomf sense pal·liatius va ser del tot merescut, i confirma una certesa que tenia des de ja fa anys: l’Òpera de Zuric, la companyia a la qual pertany Camarena, va ser en l’època que la dirigia Alexander Pereira (ara al Festival de Salzburg) una plataforma immillorable per a alguns dels cantants més interessants de l’actualitat (Kaufmann, Beczala, Volle, per citar-ne només alguns).

Àngel Òdena i Nicole Cabell flirtegen

 

El paper d’Adina té un punt de desagraït, perquè el màxim moment de lluïment arriba al final, quan el tenor ja s’ha guanyat tots els cors. Nicole Cabell va abordar amb bones dosis de virtuosisme les parts més àgils, i el seu fraseig immaculat va estar ben complementat per una veu sedosa, amb un so cobert que recorda instruments del passat. Només li va faltar una personalitat (i una dicció) més marcada per dissipar les sospites de fredor. Àngel Òdena va repetir el seu Belcore prepotent i emfàtic, mentre que Simone Alberghini va anar de menys a més com a Dulcamara: és d’agrair que cantés escrupolosament el paper, evitant les exageracions i distorsions d’altres intèrprets amb més bis còmica que veu. La Gianetta d’Eliana Bayón tancava el repartiment d’una funció dirigida de forma propulsiva per Daniele Callegari. Si el cor va mantenir el bon nivell dels últims temps, l’orquestra va mostrar una cohesió remarcable perquè és menys habitual del que seria exigible quan aborda aquest repertori. Va ser tot un gust sortir del Liceu amb un somriure d’orella a orella.

Fotos: A. Bofill