René Jacobs dirigeix una engrescadora Die Zauberflöte a Palau 100

El gran somriure de felicitat de la cap de violes. Aquesta imatge, constant durant tota la sessió, va ser la que millor va definir la versió en concert que René Jacobs va oferir de Die Zauberflöte a Palau 100. Les diverses gravacions de les òperes de Mozart que ha realitzat el director belga per al segell Harmonia Mundi, inclosa la que ara ens ocupa, ja ens havien preparat per a la seva metodologia interpretativa, altament intervencionista, que parteix d’una reflexió profunda sobre text i música –impossible destriar un de l’altre- avalada per un arsenal de referències històriques que l’aclaparat musicògraf no pot ni intentar rebatre. Més que discutir la versemblança musicològica de les opcions de Jacobs, doncs, és més útil valorar la seva validesa a l’hora de ser posdes en pràctica. El directe, com el cotó, mai no enganya, i aquesta Zauerbflöte va ser una festa.

 

Per què empro el terme intervencionisme? Òbviament, tota interpretació d’una partitura implica una presa de decisions, però més enllà de qüestions de tempo –en general ràpids, tot i que amb moltes dosis de marcats rallentandi si la situació dramàtica ho propicia-, d’atacs, d’equilibris instrumentals -Jacobs va il·luminar de forma fascinant moltes línies ocultes en altres lectures-, fins i tot d’embelliments, el músic belga no té por de fer modificacions (el duo d’homes armats esdevé un cor) i d’afegir altres elements musicals aliens a la partitura. Així, el fortepiano (i el glockenspiel) de Christian Koch subratlla sovint els diàlegs o preludia els números cantats alhora que s’integra en el discurs orquestral. Més efectista és la presència de la percussionista Marie-Ange Petit amb tota una bateria d’efectes especials sonors que, al final de la vetllada, ja semblaven repetitius, tot i la perícia de la intèrpret. La intenció de Jacobs era crear un autèntic teatre sonor i la veritat és que ho va aconseguir, però més que per l’ús d’aquests efectes o pels moviments dels cantants per l’escenari, sobretot pel vigor irresistible de la seva direcció. Com a teatre de veritat, hagués preferit veure l’aclamada producció de William Kentridge que Jacobs va estrenar (i ja posats, jubilar la de Comediants). Somiar és gratis.

Per dur a terme els seus propòsits, Jacobs va comptar amb dues eines excepcionals. L’Akademie für Alte Musik de Berlín forma part de l’elit més selecta de les orquestres amb instruments originals, i amb l’obertura ja van quedar clars els motius: corda dúctil i àgil, metall penetrant, una fusta de somni (em quedo amb uns fagots sòlids i càlids) i, sobretot, un entusiasme a l’hora de fer música que no pot deixar indiferent. Com sol passar en aquest àmbit, Jacobs és més un inspirador que un director de gest precís, per això tots els ulls s’adreçaven un moment o altre al concertino, Bernhard Forck (hagués estat d’agrair que el programa del Palau especifiqués la plantilla de l’orquestra). La segona pota de l’èxit va ser una altra formació excepcional, el Cor de Cambra de la RIAS, d’una cohesió i plenitud sonora admirables.

 

El repartiment, part del qual era el mateix del disc, va presentar certes desigualtats, sense que cap cantant baixés de la correcció. Els més destacats van ser Miah Persson, una Pamina exquisida que ha guanyat cos en el centre de la veu sense perdre refulgència (va ser impressió meva, o la soprano sueca no estava del tot còmoda amb el tempo d’“Ach ich fühl’s”?), Daniel Schmutzhard com un bonhomiós Papageno que per sort va defugir l’histrionisme, i un enjogassat trio de dames (Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabelle Druet). El Tamino de Topi Lehtipuu no va estar mancat ni d’elegància ni de noblesa, però el timbre és massa blanquinós i l’agut costava d’alliberar. Marcos Fink té els greus, ja que no la rotunditat, de Sarastro, en una encarnació baixa en calories, mentre que Burçu Uyar va posar empenta i bones agilitats a la seva Reina de la Nit, però els fa sobreaguts se li van escapar. Sunhae Im, habitual de l’escuderia Jacobs, va ser una Papagena xamosa, Kurt Azersberger un llefiscós Monostatos inquietantment semblant a Toni Albà, Thomas E. Bauer i Joachim Buhrmann van complir com a sacerdots varis, i no ens podem oblidar dels magnífics (i de nou anònims per al programa) nens cantaires de Sant Florià. Fins i tot algú al·lèrgic a la màgia de Die Zauberflöte com qui signa aquestes ratlles va gaudir de valent d’aquest concert, sortint-ne amb les piles recarregades i un somriure com el de la cap de violes (per cert, es diu Sabine Fehlandt).