La nova llar de l’Orquestra Simfònica de Mont-real

La construcció de teatres i auditoris es pot haver alentit als últims anys, però no s’ha aturat pas. Un bon exemple seria La Maison Symphonique de Mont-real, inaugurada fa poc més d’un any i nova seu de l’orquestra simfònica de la ciutat quebequesa. Situada en la Place des Arts, magnífic complex que agrupa sis sales de programació variada, la Maison Symphonique, construïda en dos anys amb un cost d’uns 200 milions d’euros, presenta un exterior envidrat que s’obre sobre la ciutat, tot i que els espais públics no són res de l’altre món. L’important, com ha de ser, és l’auditori en si, una sala càlida i acollidora per a uns 2.000 espectadors on predomina la fusta de faig (no podria ser d’altra manera en aquest país ple de boscos), amb plafons penjats del sostre adaptables segons les necessitats acústiques, una grada rere l’escenari que pot ser ocupada pel cor quan convingui, i un impressionant orgue que s’inaugurarà al maig vinent, els 5 milions de dòlars de cost del qual han estat sufragats per una mecenes. M’estalvio els comentaris, només revelarien una enveja més que sana.

La Maison Symphonique de Mont-real, plena

Per comprovar la qualitat de la sala, res millor que anar a un concert de la seva principal ocupant, l’Orquestra Simfònica de Mont-real, amb el seu titular des del 2006 (i contracte allargat fins al 2016), Kent Nagano, qui justament quatre dies abans havia acabat les funcions ja comentades aquí de Babylon a Munic. La primera, i per ara única, impressió va ser positiva, el so era clar i equilibrat, però el que em va cridar més l’atenció va ser el capteniment del públic mont-realès: com a Amsterdam, a la mínima tothom es posa dret per aplaudir. Cadascú té els seus costums, encara que siguin difícils d’entendre.

El concert tenia un programa original al voltant d’obres amb un cert caire marcial, o amb aire de marxa més o menys militar, ja fos la Simfonia núm.100 de Haydn, justament coneguda com a “Militar” o el Concert per a piano núm.5 de Beethoven, el cèlebre “Emperador”. De la simfonia en Nagano va oferir una versió neta i polida, però amb poc mordent més enllà dels sempre efectius esclats turcs del segon moviment, mentre que el concert va tenir més empenta, gràcies també al solista, Yefim Bronfman, de mecanisme precís i impecable, tot i que, com Nagano, tampoc semblava tenir gaire a dir d’interessant sobre la peça.

La Maison Symphonique de Mont-real, buida

La part més curiosa de la vetllada va ser l’estrena d’un encàrrec de l’orquestra, Bondye konn bay men li pa konn separe, que es podria traduir com “Déu sap donar, però no sap compartir”, títol peculiar per a aquesta obra a mitges de DJ Champion -algú que en sap em va dir que és un dels DJ més cèlebres del país, i per l’aspecte de part del públic, era clar que venien per ell- i Maxime McKinley. Es tracta d’una barreja d’orquestra i electrònica, un max mix de marxes famoses que generaven més d’un somriure quan apareixien metamorfosades de mil maneres (des de la nupcial de Mendelssohn a la primera Pompa i circumstància d’Elgar passant per l’eslava de Txaikovski, la d’Histoire du soldat de Stravinsky o de L’amor de les tres taronges de Prokofiev). No van faltar, com en un concert amb solista, cadències per al lluïment de DJ Champion, la qual cosa no va evitar la sensació que la part electrònica era un mer farciment davant una escriptura orquestral més vistosa i efectista. Això sí, aquesta primera visita a La Maison Symphonique va ser distreta.

Fotos:  Jean Buithieu