Una Tosca de manual obre la temporada dels Amics de l'Òpera de Sabadell

Les estretors econòmiques i la reducció en el número de ciutats (el drama de les programacions municipals és ben seriós) que acullen les seves produccions no aconsegueixen tirar enrere la iniciativa dels Amics de l’Òpera de Sabadell (AOS) i la seva incansable presidenta, Mirna Lacambra, que continuen presentant tres títols en aquesta temporada que acaben d’obrir a La Faràndula de Sabadell. Defugint el màxim de riscos possibles -l’excés de prudència, en general blasmable quan parlem d’iniciatives culturals, té aquí alguns atenuants-, el curs inclou obres de popularitat indiscutible, dues de Verdi (bicentenari del 2013 obliga) i una de Puccini, la Tosca inaugural, el ganxo de la qual, tanmateix, no va impedir que la sala vallesana presentés més butaques buides de les desitjables.

Tosca viu d'art i d'amor

El capolavoro puccinià va comptar amb un trio de protagonistes d’assoliments desiguals. Imogene, Gilda i Olympia al mateix escenari, Saioa Hernández havia evidenciat que els seus recursos vocals eren de més gruix que els propis d’una soprano lírico-lleugera, i la seva Aida en la gala del trentè aniversari de l’AOS ja apuntava cap a nous horitzons. Com a Floria Tosca, la cantant madrilenya va estar a l’altura del caràcter de diva temperamental i enamorada patidora, amb una veu amb prou consistència en greu i centre i un agut ferm. Curiosament, va ser a “Vissi d’arte” on el cant d’Hernández va semblar més distant, però la seva en conjunt meritòria interpretació no esborra del tot la sospita de que la veu està artificiosament inflada. Ismael Pons va aportar la seva coneguda contundència vocal a un Scarpia que, després d’un primer acte un punt fred, va tenir el to amenaçador i llefiscós adequat.

Scarpia s'oblida de Déu tot i la companyia

 

La baula feble del trio protagonista va ser el Cavaradossi de Javier Agulló: emissió discreta i fraseig apocat que només prenia volada en uns aguts, ai las, empesos amb un esforç titànic. No va tenir cap accident, però no era un cant còmode ni per a l’oïdor ni, imagino per al propi tenor. Juan Carlos Esteve (Angelotti), Xavier Aguiler (Sagristà), Jorge Tello (Spoletta) i Albert Crespi (Sciarrone, Carceller) vam complir bé amb la seva comesa. 

Tosca està contra la tortura, sobretot si l'apliquen a Cavaradossi

El muntatge de Carles Ortiz va ser fidel a tots els elements i les convencions que hom espera d’una Tosca de manual, amb els seus aspectes positius (respecte a l'obra) i negatius (risc de caspositat). Tot va rutllar amb eficàcia i sense sorpreses, ni agradables ni desagradables (tot i que la direcció d’actors podia haver estar més esmolada), dins el decorat perfectament apte d’un Jordi Galobart a qui s’ha d’aplaudir la capacitat de treure el màxim profit d’uns recursos limitats. Si la part escènica es podia mirar amb la familiaritat de retrobar-se amb un vell conegut, la versió musical de Daniel Gil de Tejada es va escoltar amb incomoditat. Estirant i comprimint els tempos com si fossin un xiclet, el director valencià es va oblidar de mantenir un ritme dramàtic sostingut (pecat mortal en una partitura sense defallences) en ares de buscar deliqüescències sonores que no va trobar pas en una Simfònica del Vallès amb massa alts i baixos.

Scarpia no té les millors intencions vers Tosca

Fotos: Dr. Xavier Gondolbeu