ABAO-OLBE continua el projecte Tutto Verdi amb 'Un giorno di regno', la segona òpera del compositor

L’ambiciós projecte d’ABAO-OLBE, l’associació bilbaïna d’amics de l’òpera, de dur a escena totes les òperes de Verdi, incloent les diferents versions d’un títol, continua endavant encara que, com a altres institucions culturals, les administracions públiques estan decidides a posar pals a les rodes. Madrid ha anunciat una retallada del 71% en la seva aportació a la temporada basca, un atac encara més salvatge que el sofert per altres teatres com el Liceu o el Real. Només els miserables es poden alegrar que la desgràcia aliena sigui més gran que la pròpia, i més encara quan costa predicar virtut: no cal anar gaire lluny per veure suposats governs dels millors amb consellers deucentistes que també han participat amb il·lusió en la jibarització dels pressupostos culturals.

La primera comèdia de Verdi va ser un fracàs estrepitós

 

Deixem la tragèdia i passem a la comèdia. La continuació d’aquest Tutto Verdi al Palau Euskalduna es va donar amb la segona obra lírica del compositor italià, Un giorno di regno, òpera bufa que va fracassar estrepitosament en la seva estrena a Milà el 1840. Una interpretació deficient i una composició apressada per part d’un músic que havia patit la mort de la dona i dos fills han estat alguns dels motius donats per explicar el fiasco. Sigui com sigui, segueix sent una de les obres més infreqüents de Verdi. Escoltada en directe, la conclusió és que es tracta d’una òpera agradable, on l’herència rossiniana conviu amb referents donizettians, predominants en la meva percepció. Per molta devoció que es tingui a Verdi, és una partitura ben irregular, amb escasses premonicions del xoc que causaria la immediatament posterior Nabucco. Verdi no reprendria la vena còmica fins a les escenes bufes, amb Melitone al capdavant, a La forza del destino i, per descomptat, a la testamentària Falstaff, però aquesta és una altra història. Una curiositat: excepte error o omissió, és l’única òpera de Verdi amb recitatius secs.

Irina Lungu es banya amb massa roba

 

Tot i l’influx parcial de Rossini en la partitura, l’ABAO-OLBE va confiar la representació a una batuta cèlebre per la seva relació, pràctica i teòrica, amb el cigne de Pesaro. Descomptant episòdiques descoordinacions entre escena i fossat i algun moment de so difuminat d’una en general correcta Simfònica de Navarra, Alberto Zedda va signar una versió àgil i elegant a la qual només li va faltar una mica de bogeria còmica. Esclar que part de la responsabilitat rau en la pròpia partitura. Tanmateix, una comèdia civilitzada sol ser preferible a una de vulgar. El veterà músic italià va tenir a les seves ordres un equip homogeni, començant pel “finto Stanislao”, aquest suposat rei de Polònia, en realitat el cavaller de Belfiore, que aconsegueix reunir les dues parelles d’enamorats (ell n’és part d’una) contra els desitjos dels personatges més veterans, una situació típica del gènere. El baríton Dalibor Jenis va fer un bon ús d’una veu potser massa clara per als papers verdians més dramàtics que també té en repertori. Paolo Bordogna és, per veu i presència escènica, un dels millors continuadors de la tradició de barítons bufs italians, aquí com un Barone di Kelbar ben secundat pel no menys ridícul Signor La Rocca de David Soar.

David Soar i Paolo Bordogna conspiren

 

El tenor Antonino Siragusa va ser qui va desplegar, com a Edoardo di Sanval, majors deliqüescències belcantistes, tot i que Irina Lungu no va quedar gaire enrere, amb un instrument homogeni al servei d’una Marchesa del Poggio sensual i decidida. La seva contrastava amb la veu més brillant, també més àcida, de Silvia Vázquez, d’apropiada agilitat en les variacions de les cabalettes de Giulietta di Kelbar, si bé és lícit preguntar-se si alguns dels sobreaguts interpolats eren necessaris.

David Soar i Paolo Bordogna atabalen Silvia Vázquez

 

La producció, provinent del Teatro Regio de Parma, on es va estrenar el 1997 i reposar fa dos anys, es caracteritza per l’habitual refinament dels millors treballs de Pier Luigi Pizzi, triple responsable de decorats -un seguit d’elements arquitectònics (columnes, arcs, escales, etc.) que aporten varietat sense gaire complicacions-, vestuari –de colors llampants i perruques a la Lluis XIV, no debades la trama se situa a principis del segle XVIII-, i direcció d’escena –a Bilbao represa per Massimo Gasparon. Va ser un muntatge eficaç més que no pas inspirat, amb algun recurs massa obvi (algun dia exposaré més àmpliament la meva teoria segons la qual els directors d’escena que fan ballar cor i solistes són uns mandrosos), però en definitiva agradable de veure. Com agradable de veure ha estat aquest Un giorno di regno. Complert l’expedient, però, i amb total sinceritat, tampoc correré per tornar-la a veure.  

Fotos: E. Moreno Esquibel