Entrades
Ni el canvi de repartiment ni el canvi d’emplaçament
del cronista van fer que variés substancialment la discreta impressió sobre el
muntatge de La forza del destino que
ha inaugurat la temporada regular del Liceu. La millor perspectiva sobre l’escenari
va fer que m’adonés que la gran tela on es refugia Leonora a l’acte quart conté
els quadres de la casa familiar del primer, sense que això resti ridiculesa a
aquesta mortalla mida XXL. I la major distància cap a l’escenari va diluir l’impacte
sonor de l’orquestra, en especial d’una corda preocupantment desnodrida, tot i
que aquí una part de la responsabilitat també deu ser de Renato Palumbo, amb
una versió més tova que al dia de l’estrena.
Norma Fantini va ser una Leonora decebedora,
malgrat un apreciable “Pace, pace mio Dio”
i una concepció més fràgil (una via no menystenible) que l’oferta per
Violeta Urmana: el registre greu és insubstancial, l’agut en la majoria d’ocasions
és calant, i la col·lecció de gemecs varis en un intent de donar una expressivitat
que amb el cant no podia assolir va ser excessiva. El cas del Don Alvaro de
Zoran Todorovich va ser diferent, l’instrument és més homogeni que el de
Marcello Giordani, el centre i el greu són més ferms i al tenor no li falten
bons detalls de fraseig. Ai las, l’agut és impossible, pla, obert, dolorós d’escoltar
i, imagino, d’emetre. En algun moment semblava com si Don Carlo anés una talla a
Luca Salsi, la qual cosa no justifica un cant monolític. Roberto de Candia va
ser un bon Melitone i Enkelejda Shkosa va sobreviure al rol impossible de
Preziosilla, deixant els màxims honors vocals al Pare Guardiano de Carlo
Colombara en una de les seves prestacions més satisfactòries (noble i rotund)
al Liceu.
Reunir un bon repartiment, avui en dia, per a
aquesta obra de Verdi no és fàcil –tampoc impossible-; reunir-ne tres, costa
una mica més. Els rectors del Liceu segueixen preferint hipotecar durant
setmanes l’activitat del teatre amb llargues sèries de funcions d’una sola obra
(catorze per a la Forza, d’aquí la
necessitat de diversos casts), enlloc d’alternar dos títols amb menys
representacions (opció més atractiva per al possible públic forà) i, si s’escau,
reposar en cursos posteriors l’obra més comercial. El model que tenim ara crec que
ja fa temps està esgotat, i espectacles com aquesta Forza del destino ho posen més de relleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.