La forza del destino obre amb discreció la temporada del Gran Teatre del Liceu

La primera vegada sempre marca. La primera òpera que vaig veure fa un grapat de lustres va ser La forza del destino de Verdi i, deixant de banda l’impacte inesborrable que va deixar en aquell jovencell (el virus operístic va quedar inoculat sense possibilitat de cura), hi ha un factor en aparença secundari que recordo amb vivesa: comprovar, estranyat, que hi havia una part de l’argument que havia llegit en el programa de mà que mai vaig veure a l’escenari. No entenia de cap manera com podia faltar un tros de l’obra. Anys després vaig saber que hi havia una cosa que es deia tall, però sens dubte aquella incomoditat inicial va contribuir molt a la meva obsessió pel respecte textual a la creació del compositor. Bé, per fi el Liceu ha presentat l’obra verdiana sense talls, en especial amb els dos duos tenor-baríton, tot i que ja s’havien interpretat en alguna funció del muntatge vist durant l’exili al Victòria.

Dos enamorats de cap a la tragèdia

 

La forza del destino és una obra complicada pel repte dramatúrgic que la seva volguda dispersió (ho sento per Verdi, però si es fes un referèndum, la majoria diria que l’última escena de l’acte tercer es pot independitzar) i l’acumulació d’improbabilitats argumentals suposa per al públic actual, i pels desafiaments considerables que han de superar els cantants. El Liceu va obrir la temporada regular amb una producció més aviat dolenta i un nivell musical en general discret, rebuda amb entusiasme descriptible. És clar que aquestes funcions amb un públic amb sobredosi de rics, famosos i poderosos tampoc són camp propici per al desbordament de l’aplaudímetre.

Renato Palumbo va liderar una versió marcada per temps esperitats que no només no van deixar respirar la música en massa moments, sinó que tampoc van posar les coses fàcils als cantants. No hi va haver grans estralls ni decalatges catastròfics i sí la irritant sensació que per milionèsimes de segon fossat i escena no anaven a l’hora. Palumbo, tanmateix, és un director d’ofici sòlid i, deixant de banda algun excés de brutalitat, la temperatura dramàtica va ser l’adequada, i tan l’orquestra com el reforçat cor van rendir a bon nivell. La seva decisió d’interpretar l’obertura després de l’acte primer no va aportar ni danys ni beneficis, per tant és perfectament inútil.

El sant Crist, la cadira i el buit

La impressionant armadura vocal de Violeta Urmana mostra ja algunes esquerdes, com un agut endurit, més laboriós, estrident fins i tot; la incapacitat de deixar flotar el so, per contra, no és cap novetat, tot i que és una característica necessària per a tota Leonora. Queda la intensitat d’una cantant que mai s’amaga i una veu penetrant, que no és poc. Marcello Giordani va ser igual a ell mateix, un terç superior impactant, encara que cada cop explotat de forma més estentòria, i un centre-greu dèbil. Si el fraseig no és un prodigi d’imaginació, al menys la tessitura d’Alvaro li escau més que la de Radamès.

Comptat i debatut, el cantant més satisfactori entre els protagonistes va ser Ludovic Tézier en el seu primer Don Carlo. L’instrument és, simplement, esplèndid, homogeni, amb cos, i si el baríton francès a vegades peca de cantar a un pam de distància del personatge, en aquesta funció va posar força carn a la graella. El Padre Guardiano de Vitalij Kowaljow va tenir l’ajustada noblesa, ja que no la màxima rotunditat, requerida, mentre que Bruno de Simone va ser un Fra Melitone de bona tradició bufa. Ara bé, recordant que el primer Melitone va ser també el primer Foscari i Miller, potser el paper necessita una altra densitat vocal. Com Preziosilla també necessita una lleugeresa i petulància que Marianne Cornetti, tot i un agut ferm, no té. Abramo Rosales (Marquès), Cristina Faus (Curra), Vicenç Esteve Madrid (Trabucco) i un grapat de solistes del cor liceista completaven el repartiment d’aquesta calidoscòpica obra.

Amics de moment, enemics mortals en un tres i no res

Un llibret que crida espanyols i italians a la guerra contra els alemanys (de fet, austríacs) té força possibilitats de relectura en els negres temps que vivim. Fins i tot, semblava que Jean-Claude Auvray fes seu el discurs de que l’austeritat és una virtut (amb franquesa, jo prefereixo la generositat i la solidaritat), tan poca cosa hi havia a l’escenografia dissenyada per Alain Chambon. Al menys, el vestuari de Maria Chiara Donato i la il·luminació de Laurent Castaingt van donar una mica més de joc. Com a leitmotivs visuals hi va haver una cadira que deuria viatjar per mitja Europa i un sant Crist crucificat sense creu, estès a terra al final potser per fer un tres en ratlla amb els cadàvers dels germans Vargas. 

A punt de fer el tres en ratlla de cadàvers

 

La translació de la trama a mitjans segle XIX, en ple Risorgimento, és ben lícita si no fos una simple tapadora de la direcció d’actors sota mínims d’Auvray, incapaç de sortir dels tòpics del melodrama més tronat, una opció ben perillosa en una obra com La forza. Veure desfilar soldats i monjos de banda a banda semblava una solució d’emergència per omplir el buit escènic –com es veuria aquest muntatge en la immensitat de la Bastilla, on es va estrenar el novembre passat?-, i el recurs a una coreografia pseudoflamenca en el quadre de l’hostal provocava vergonya aliena. I sí, va sortir una bandera espanyola, com havia de ser, per exigències del guió. Més fumut seria veure-la desfilar de nou Diagonal avall.

Fotos: A.Bofill