Daniele Gatti i la Filharmònica de Viena obren Palau 100

Després de Bayreuth, la Filharmònica de Viena: la temporada ha començat amb una potència que esperem es mantingui en els mesos següents. La cèlebre orquestra austríaca tornava a Barcelona després d’una dècada d’absència en el marc de la gira que realitza amb Daniele Gatti amb les quatre simfonies de Brahms. L’aficionat atent ja s’haurà adonat que Barcelona només ha acollit mig cicle, les ciutats afortunades amb la integral són Viena, Madrid i Torí. Per altra banda, és una curiosa coincidència que Gatti sigui qui hagi obert Palau 100 i també qui tanqui Ibercàmera, aquest cop al juny a l’Auditori amb la Nacional de França. No hi ha dubte que la carrera del director italià ha experimentat als últims anys un notable impuls, amb cites destacades a Bayreuth i Salzburg.

Amb les actuacions de conjunts d’aquest calibre es poden caure a casa nostra en dues actituds patèticament provincianes: l’adulació acrítica més amatent a la fama prèvia que al que realment s’escolta; i l’esnobisme que prefereix deixar verdes reputacions sòlides per fer veure que se’n sap molt i s’és molt cosmopolita. Espero fugir d’ambdues estupideses. 

Al Palau de la Música Catalana Gatti i la Filharmònica de Viena van interpretar les simfonies parelles. Puc confessar que la Segona és la meva favorita del cicle? Potser per aquest motiu (unes expectatives superiors a la mitjana) la versió, essent excel·lent en conjunt, no em va convèncer al cent per cent. El so brillant de l’orquestra va crear l’impacte apropiat en l’impulsiu últim moviment, i la corda sedosa va ser un prodigi de començament a final, però al costat hi va haver unes trompes massa dubitatives. El que més em va agradar de Gatti va ser la capacitat de combinar la densitat contrapuntística, la riquesa de veus que es creuen en el tapís orquestral de Brahms, amb la capacitat expressiva d’unes línies que realment cantaven amb una generosa efusivitat. Si la dosificació de dinàmiques va ser esplèndida, en canvi a nivell de tempo a Gatti li va faltar cintura: tot era massa rectilini, poc flexible, la qual cosa va restar a la simfonia unes dosis necessàries de lirisme.

El panorama va canviar força, i a millor, amb la Simfonia núm.4 (les trompes vieneses, amb algun canvi de personal, també van estar més segures). Més estimulat potser per la càrrega dramàtica de la partitura -no acabo d’entendre per què, en el programa de mà, Miquel Desclot l’equipara amb la Segona en termes de simfonies solars, fins i tot aquesta té unes zones d’ombra que Gatti va fer bé de no obviar-, el director italià va dibuixar un recorregut implacable ja des d’un imposant primer moviment que no va alliberar tota l’energia tràgica fins a una coda imponent. Al temps lent, la corda vienesa va assolir unes cotes d’excelsitud indescriptible, fent perdonar que el propi Gatti es deixés emborratxar per aquest so sumptuós, mentre que el moviment subsegüent va ser un ajustat parèntesi, ple d’impuls rítmic, abans del monument conclusiu.

Gatti va bastir la impressionant passacaglia del final amb un impecable sentit constructiu, evidenciant la inevitabilitat de cada variació. El misteriós passatge de la flauta solista (excel·lent) seguit del consolador himne dels trombons (sensacionals) va ser l’oasi previ a l’assalt final, colpidor sense concessions a l’èmfasi gratuït. Brahms no genera les ovacions fàcils d’altres compositors, i la propina es va fer esperar, però quan va arribar encara ens vam enlairar més. No recordo haver escoltat mai com a bis en cap concert com a bis el preludi de l’acte tercer de Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, potser Gatti ens feia un avançament del que farà l’estiu vinent a Salzburg. La unció amb què el va dirigir, amb una corda un cop més portentosa, va posar la pell de gallina.     

Fotos: Terry Linke / Richard Schuster / Marco dos Santos