Bayreuth al Liceu (i IV): Tristan und Isolde

L’orquestra i el cor del Festival de Bayreuth difícilment oblidaran la rebuda entusiasta i càlida que han tingut per part del públic del Liceu. La tercera i última obra del programa, Tristan und Isolde, va tornar a generar les ovacions estrepitoses viscudes amb els títols anteriors, i poc va afectar el fet que el cor aquí tingués poc paper (i només masculí): Eberhard Friedrich i les veus que dirigeix han estat uns dels triomfadors indiscutibles d’aquesta visita del festival alemany. Com ho ha estat una orquestra que, fora del fossat invisible, ha assumit un protagonisme encara més gran. Excessiu en el cas de Tristan?

Iréne Theorin, la gran triomfadora de la nit

 

Peter Schneider va assumir al la producció de Christoph Marthaler després de l’experiència fallida d’Eiji Oue, com ja fa 30 anys va assumir el Ring de Peter Hall després d’un únic any a càrrec de Georg Solti. El director austríac, prou conegut a casa nostra, és un home d’ofici fiable al cent per cent, però ja als primers compassos del preludi, d’un literalisme decebedor, va quedar clar que la seva versió no albiraria ni de lluny ni les simes metafísiques ni les profunditats existencials de la partitura de Wagner. Per contra, mai es va interposar entre la música i l’espectador, i la seva eficàcia dramàtica va ser alta, amb un tercer acte febril. Això sí, si en les condicions acústiques de Bayreuth la seva lectura ja era retrunyent, al Liceu l’assalt decibèlic de l’orquestra no va deixar indemnes tots els cantants.

Peter Schneider, un director amb molt d'ofici

Iréne Theorin ni es va immutar davant les onades sonores desfermades per Schneider. La soprano sueca posseeix una veu poderosa i penetrant, d’agut potent i capacitat per al matís (només el pianíssim al “Lust” conclusiu va quedar un punt destimbrat, però això ja són ganes de filar molt prim), i la seva encarnació d’Isolde ha madurat molt des que la vaig veure a Bayreuth fa tres anys. Senyorívola i altiva al primer acte, fervorosa al segon i concentrada al tercer (a cada acte, a més, amb un vestit diferent), a Theorin només li falta aquella capacitat d’acolorir text i música, de transmetre el fremiment interior que permet passar de ser una molt bona a una gran Isolde, com les intèrprets de referència (Waltraud Meier, Nina Stemme) de les últimes decades.

Jukka Rasilainen i Robert Dean Smith

  

Davant aitals orquestra, batuta i soprano, Robert Dean Smith tenia les de perdre. La veu, a més sense l’avantatge de l’escena, no té el volum com per jugar amb les mateixes cartes, però seria un error menystenir el Tristan del tenor nord-americà, nom habitual de Bayreuth on ha prestat serveis que pocs acceptarien: el primer any que hi vaig anar, per indisposició d’un col·lega, va haver de cantar en dies consecutius Lohengrin i Meistersinger, experiència que no recomanaria ni al meu pitjor enemic. Smith va dosificar amb intel·ligència les seves forces, mai va intentar fer veure que tenia els recursos que no té, i la intel·ligència del seu cant mereix, ja que no admiració desbordada, sí respecte, sobretot en un tercer acte (demolidor per a tots els intèrprets del rol) on el tenor s’hi va entregar a fons.

Amb una veu més clara que la seva mestressa, la qual cosa establia un bon contrast, Michelle Breedt va ser una Brangäne entregada que va deixar flotar de forma esplèndida els seus advertiments al segon acte. Franz-Josef Selig substituïa com a Rei Marke al previst Robert Hall, i ho va fer evidenciant de nou l’autoritat i rotunditat de la seva veu. Jukka Rasilainen va ser un Kurwenal amb el punt just de rudesa, mentre que les oscil·lacions vocals de Ralf Lukas molestaven menys com a Melot que com a Herald de Lohengrin. Arnold Bezuyen (Pastor), Martin Snell (Timoner) i Clemens Bieber (Jove mariner) tancaven el que potser ha estat el repartiment més homogeni d’aquesta presència de Bayreuth entre nosaltres.

Michelle Breedt i Iréne Theorin

Ja ho deia Erda, “Alles, was ist, endet”, tot té un final, i les coses bones no en són excepció. A l’hora de fer un balanç d’urgència, el que sobresurt per sobre de tot és l’èxit artístic de la iniciativa i l’impacte brutal sobre el públic. Però el Liceu hauria de reflexionar també què ha fet malament perquè el que havia de ser una fita històrica hagi tingut una resposta en taquilla inferior a la prevista (només aquest Tristan estava ple) i un ressò, dins i fora, diguem-ne limitat. D’acord, la reputació wagneriana de Barcelona ha quedat salvaguardada, però es veuria incrementada encara més si, a banda de tenir un públic amant de les seves obres, el Liceu esdevingués un referent en la interpretació de Wagner. De moment, que per uns dies no ens baixin del núvol.


Fotos: A. Bofill