Bayreuth al Liceu (II): Der fliegende Holländer

Els generosos aplaudiments que van rebre l’orquestra i el cor del Festival de Bayreuth en la seva sortida a l’escenari del Liceu van ser el millor preludi i una clara indicació de que el públic era ben conscient d’assistir a un esdeveniment únic. A l’acabar el concert amb Der fliegende Holländer, tot el teatre es va posar dempeus en una estrepitosa ovació que, amb justícia, va premiar per sobre de tots, aquesta orquestra i cor que es pot dir que representen, junt amb el propi teatre, l’ànima de Bayreuth. La forma concertant, de fet, a qui més beneficia és a una orquestra com la del festival alemany, sempre amagada en el fossat invisible desitjat per Wagner: aquí el seu protagonisme no tenia rival.

L'equip artístic d'una vetllada històrica

 

La visita del festival va començar, doncs, amb molt bon peu amb l’obra més primerenca de Wagner admesa en el cànon del festival. Com imagino passarà amb les altres obres presentades al Liceu, és un gran avantatge venir a Barcelona amb l’energia encara fresca de les recents representacions al Festspielhaus; la versió ja està més que rodada, la qual cosa no fa menys meritòria la tasca de Sebastian Weigle a la batuta. Poc marge tenia l’antic director musical del Liceu per imposar la seva lectura personal; és d’imaginar que d’assajos n’hi haurà hagut ben pocs i, a més, l’ombra de Christian Thielemann, el director del Holländer a Bayreuth, és allargada. Weigle juga en una altra divisió, això és indiscutible, però que la grandesa no ens faci menystenir l’excel·lència. L’antic director musical del Liceu va encaixar bé totes les peces –els moments d’imprecisió van ser mínims- i si no va aconseguir com Thielemann dissimular les flaqueses de la partitura, sí que li va donar un impuls constant. És clar que amb una orquestra i cor com aquests, amarats fins al moll de l’os amb aquesta música, la feina és més fàcil.

L'Holandès i Senta separats per un podi

 

L’altre canvi significatiu respecte al festival va ser la Senta de Ricarda Merbeth, que s’incorporarà a la producció l’any vinent. Reconec que els primers cops que la vaig sentir (Elisabeth al penúltim Tannhäuser de Bayreuth) la soprano alemanya no em va entusiasmar especialment, però amb el temps la meva impressió ha millorat. El timbre no és especialment seductor, però Merbeth aporta convicció i concentració en el seu cant i una seguretat en l’agut (el greu és més feble) ben apropiades per a un paper reconsagrat com el de Senta. Només vaig trobar a faltar els pianíssims flotats d’Adrianne Pieczonka aquest estiu a Bayruth. La resta del repartiment era el mateix que al Turó Verd, amb l’imponent Daland de Franz-Josef Selig, el quasi belcantista (no és cap retret) Erik de Michael König, el gentil Timoner de Benjamin Bruns i la jovenívola Mary d’una Christa Mayer més ajustada que fa unes setmanes.

Erik cantava a una altra Senta fa pocs dies

 

En la curta distància del concert (estava assegut molt endavant) era més evident la tensió en el cant de Samuel Youn, l’Holandès d’emergència de Bayreuth després del cas Nikitin. El paper li ve un xic gran a aquest cantant més baríton que baix (els greus semblen inflats artificialment), i les forces van ser suficients, ja que no sobrades, en una encarnació més irada que turmentada. Sigui com sigui, Youn va fer bé de no desaprofitar una oportunitat d’aquelles que només passen un cop a la vida. Com segurament només un cop a la vida podrem gaudir a casa nostra de Bayreuth. Potser quan comenci a córrer la veu de l`èxit monumental d’aquesta primera sessió s’animarà la venda d’entrades, tot i el brutal increment de l’IVA i la desídia comunicativa del teatre. Això sí, la foto amb somriure profident amb les germanes Wagner ja ha sortit.