Massa poc ha durat el raig d’esperança que va
aportar Josep Pons en la seva presentació com a nou director musical del Gran
Teatre del Liceu. A les portes de l’inici de la temporada, el músic de
Puig-reig va donar a conèixer una filosofia i uns plans força engrescadors, alhora
que amb les dosis de necessari realisme que aporta la consciència de les
dificultats del moment.
Sempre he pensat que Pons era el director
ideal més per a l’OBC que no pas per al Liceu, atesa la seva limitada
experiència operística. La recepta d’intensificar l’activitat concertística de
l’orquestra no és pas nova, De Billy i Weigle ja l’havien prescrit, tot i que
amb el temps la seva dosificació s’havia reduït. Caldrà veure l’encaix de les
noves iniciatives en una ciutat amb altres dues orquestres amb temporada
regular (OBC i Vallès) i, siguem francs, al liceista mig li pot fer més o menys
patxoca que la formació del teatre toqui bé les simfonies de Brahms, però el
que realment vol és que l’orquestra soni com Déu mana a Lucia, Bohème, Traviata o Tristan.
Òbviament, no seria just esperar miracles
immediats, i menys amb una plantilla delmada. El que és indiscutible és que la qualitat
de Pons està més que acreditada, com a intèrpret però també com a constructor
(o reformador) d’orquestres i com a home amb idees i iniciativa, compromès amb
la societat que l’envolta. El repte és gran i apassionat alhora i Pons en podia
sortir airós si no fos perquè, dos dies després de la seva presentació, l’actualitat
va fer malbé els titulars: el govern central trinxava el pressupost de Cultura.
L’absència d’un ministeri específic ja va ser
un senyal del poc interès que la cultura generava en els capitostos del PP. La
brutal pujada de l’IVA del 8 al 21% va deixar ja les cartes definitivament sobre
la taula i ara arriba aquesta descomunal reducció de les partides
pressupostàries que, en el cas del Liceu, com en el d’altres grans
institucions, arriba a un descens del 33%, molt superior a la mitjana del
departament. No content amb empobrir el sector, el govern central tampoc li vol
donar les eines per buscar alternatives, ajornant a les calendes gregues l’esperada
llei de mecenatge. A més de complicar, i molt, la vida a Josep Pons (i a tots
els ciutadans d’aquest malaurat Estat), la conclusió és evident: el govern d’Espanya
odia la cultura.
Fotos: Antoni Bofill
Odia la cultura i l'arracona del tot dels currículums escolars: la reforma Wert treurà les matèries que distreuen, música i plàstica.
ResponEliminaCarme Ari.