El govern d'Espanya complica la feina de Josep Pons al Liceu

Massa poc ha durat el raig d’esperança que va aportar Josep Pons en la seva presentació com a nou director musical del Gran Teatre del Liceu. A les portes de l’inici de la temporada, el músic de Puig-reig va donar a conèixer una filosofia i uns plans força engrescadors, alhora que amb les dosis de necessari realisme que aporta la consciència de les dificultats del moment.

Sempre he pensat que Pons era el director ideal més per a l’OBC que no pas per al Liceu, atesa la seva limitada experiència operística. La recepta d’intensificar l’activitat concertística de l’orquestra no és pas nova, De Billy i Weigle ja l’havien prescrit, tot i que amb el temps la seva dosificació s’havia reduït. Caldrà veure l’encaix de les noves iniciatives en una ciutat amb altres dues orquestres amb temporada regular (OBC i Vallès) i, siguem francs, al liceista mig li pot fer més o menys patxoca que la formació del teatre toqui bé les simfonies de Brahms, però el que realment vol és que l’orquestra soni com Déu mana a Lucia, Bohème, Traviata  o Tristan.  

Òbviament, no seria just esperar miracles immediats, i menys amb una plantilla delmada. El que és indiscutible és que la qualitat de Pons està més que acreditada, com a intèrpret però també com a constructor (o reformador) d’orquestres i com a home amb idees i iniciativa, compromès amb la societat que l’envolta. El repte és gran i apassionat alhora i Pons en podia sortir airós si no fos perquè, dos dies després de la seva presentació, l’actualitat va fer malbé els titulars: el govern central trinxava el pressupost de Cultura.

L’absència d’un ministeri específic ja va ser un senyal del poc interès que la cultura generava en els capitostos del PP. La brutal pujada de l’IVA del 8 al 21% va deixar ja les cartes definitivament sobre la taula i ara arriba aquesta descomunal reducció de les partides pressupostàries que, en el cas del Liceu, com en el d’altres grans institucions, arriba a un descens del 33%, molt superior a la mitjana del departament. No content amb empobrir el sector, el govern central tampoc li vol donar les eines per buscar alternatives, ajornant a les calendes gregues l’esperada llei de mecenatge. A més de complicar, i molt, la vida a Josep Pons (i a tots els ciutadans d’aquest malaurat Estat), la conclusió és evident: el govern d’Espanya odia la cultura.   

Fotos: Antoni Bofill