La Deutsche Oper de Berlín obre temporada amb Lachenmann: el triomf del risc

Els temps són complicats arreu, fins i tot a ca na Merkel, i els teatres d’òpera no són excepció. La temptació en la que molts estan caient és, vista la tempesta que tenim a sobre, replegar veles i conformar-se amb una programació amb el mínim risc possible, comptant sobretot amb els títols més segurs del gran repertori i deixant les aventures per a un futur millor (no se sap si poc o molt llunyà). Aquesta política, per comprensible que pugui ser, és també un error immens, més enllà del fet que la crisi està servint d’excusa perfecta, per a uns per desballestar els sistemes de protecció social, sanitari i d’educació, per a uns altres per negar qualsevol legítima aspiració nacional i per a uns darrers per eliminar d’arrel qualsevol cosa que faci tuf de modernitat.

Persecució pels intersticis de l'edifici

Aquesta tendència reaccionària ens és venuda com un intent de salvar el present de la fallida, una nova falsedat que es posa de manifest dia a dia. Però és que, a més de no salvar el present, compromet el futur tallant ales i castrant impulsos. Amb el risc afegit que una programació conservadora, a l’afeblir el seu valor cultural, encara alimenta més el tòpic danyí de que l’òpera és un entreteniment caríssim per a uns pocs pagat amb els diners de tots. Alerta, que prendrem mal.

Per sort, encara hi ha teatres que no perden ni el nord ni el coratge i evidencien, millor, donen una lliçó: que el risc és perfectament viable si la qualitat no està compromesa. Vet aquí la Deutsche Oper de Berlín, en el centenari de la seva creació, obrint temporada amb un nou muntatge d’una obra duríssima, àrida i esplèndida, Das Mädchen mit den Schwefelhölzern. Resultat? Entrades exhaurides –d’acord, amb una orquestra repartida per mig teatre l’aforament era més reduït- i èxit sense pal·liatius a la sortida de Helmut Lachenmann, compositor de qui no es pot dir que el terme popular l’escaigui gaire.

Dues pianistes no ho veuen gens clar

 

Aquesta obra és perfecta per als que els agrada dir: això no és una òpera, negació que no hauria de fer perdre el son a ningú. La intenció del compositor alemany en aquesta peça estrenada el 1997 no és pas explicar el conte La venedora de llumins de Hans Christian Andersen, el seu punt de partida i una de les històries més cruels, tot i la pàtina sentimental, de l’escriptor danès. Més aviat es tracta de traduir en música el contingut tràgic del relat, el seu substrat més essencial, d’aquí el subtítol “música amb imatges”. El text, a més d’estar reduït a la mínima expressió i sense cap voluntat narrativa, està esmicolat fins al límit de la incomprensibilitat, i Lachenmann hi afegeix un fragment de Leonardo da Vinci (sobre la por i la fascinació que genera la foscor d’una cova) i, tria ben singular, un escrit d’una terrorista alemanya de la Fracció de l’Exèrcit Roig que justifica la violència contra un sistema inhumà perquè expressa “la revolta dels destruïts contra la seva destrucció”.

L'home i la seva víctima contemplen el fet

 

A la no narració de l’obra s’hi va afegir el comentari de la posada en escena de David Hermann. Si la venedora de llumins viu i mor fora del camp de visió de la societat despietada que l’envolta, aquí es mou en els intersticis (els conductes d’aire) d’una estructura d’habitacions a tres nivells, espectacular decorat de Christof Hetzer. Hermann segueix amb més o menys llibertat els punts clau del conte d’Andersen, fins a la visió de la seva àvia i l’ascensió, si no al cel, sí a les estrelles, de la noia. Però el director amplia el focus amb accions paral·leles que intensifiquen la sensació d’estranyesa i incomoditat de l’obra. En una de les habitacions, dues noies, pianistes aterrades per una partitura, veuen sorpreses com un home altíssim va deixant coets en un munt d’ampolles de cava. En una altra estança, un home contempla un vídeo d’una dona morta en banyador (l’ha matat ell?), que apareix per turmentar-lo. Si la venedora de llumins d’Andersen mirava per la finestra la felicitat nadalenca dels altres, la de Hermann i Lachenmann està envoltada de soledat i incomunicació.

Les pianistes reben una visita inesperada

L’impacte més gran, per descomptat, l’ofereix la música polièdrica, aspra i sense concessions de Lachenmann. Batecs, alenades, murmuris, frecs, coexisteixen amb explosions cataclísmiques en una partitura que assalta l’oïda i la conquereix. Lothar Zagrosek era el director ideal, perquè va estrenar l’obra i perquè les obres de gran complexitat no tenen secrets per a ell. La seixantena llarga d’assajos d’orquestra que ha necessitat el muntatge van sortir a compte si jutgem per la resposta exemplar del conjunt de la Deutsche Oper, equivalent a la del cor (que ha de fer força més coses a més de cantar) dirigit per un vell amic liceista, William Spaulding. A banda dels actors, encapçalats per l’àgil Mädchen de Bini Lee, només hi ha dos veus solistes, dues sopranos, Hulkar Sabirova i Yuko Kakuta, que han de fer aguts com rosquilles.

Repassant el número especial de la temporada 2012-13 de la revista francesa Opéra, l’allau d’Elisirs, Flautes i Carmens és aclaparador. Cap problema, si aquestes obres mestres és fan com cal. Són, tanmateix, espectacles com aquesta Das Mädchen mit den Schwefelhölzern els que queden gravats en la memòria.

Fotos: Bernd Uhlig