Bayreuth al Liceu (III): Lohengrin

Continuem. No va ser gaire sorpresa comprovar com, amb una obra molt superior, l’impacte va ser encara més potent. Així va succeir en el concert de les forces de Bayreuth amb Lohengrin, segona apoteosi per al cor i l’orquestra del festival alemany. Algun petit detall, tanmateix, sense restar motius a l’entusiasme general, demostrava que aquests conjunts són, com tots, fal·libles. Ben mirat, ells mateixos deurien quedar ben parats quan el cor no va entrar quan tocava al fragment més popular de la partitura, la inevitable Marxa nupcial. Es van aixecar massa tard? Sebastian Weigle va pecar de confiança i no va marcar l’entrada?

Va ser una simple anècdota curiosa per recordar, perquè l’antic director musical del Liceu va tornar a signar una versió més que notable, brillant i poderosa, enlairant amb mà ferma els grans conjunts (el final de l’acte segon, esplèndid) i respectant tant la lluminositat com els elements més amenaçadors de la partitura. Una concertació digna d’aplaudiment que va comptar un cop més amb una orquestra que toca amb un entusiasme envejable i un cor que pot passar sense parpellejar de l’esclat més impetuós al pianíssim més eteri (i això que el meu seient no era el millor per escoltar-los). A més, aquest protagonisme que pren l’orquestra sobre l’escenari fa pensar que, ben mirat, obres com Lohengrin no estan pensades per a l’acústica de Bayreuth. I la pregunta que cal fer és: tornarà aviat Weigle a dirigir al Liceu?

A l’hora de les salutacions finals, Weigle, cor i orquestra van tenir companyia, perquè Klaus Florian Vogt va ser rebut amb una ovació eixordadora. Faig un incís personal. El tenor alemany mai m’havia fet gaire el pes, aquest color blanquinós de la veu m’arribava fins i tot a enervar, com si fos una aberració de la natura. Però com Saule va caure del cavall camí de Damasc, un servidor va haver de treure bandera blanca l’any passat, justament a Bayreuth amb Lohengrin (segon incís, no era el primer Lohengrin que li veia i, a sobre, havia vist també, i lloat fins a l’estratosfera, el cavaller del cigne de Jonas Kaufmann, tant al Turó Verd com a Munic). Al Liceu Vogt va repetir una interpretació que sembla contradir a cada pas les presumpcions prèvies. L’aparent fragilitat no és tal, i els tons subtils i delicats –la seva aparició a l’acte primer- conviuen amb una fermesa i una resistència imprescindibles per a aquest paper. D’acord, el color no és pas heroic, però el fraseig, sempre musical, té l’energia necessària i, superat un ínfim titubeig al duo de l’acte tercer, el seu “In fernem Land” va ser exquisit –els reguladors a “Taube”!-. Un Lohengrin formidable que, com el personatge, no va acabar de trobar correspondència en els que l’envoltaven.

Annette Dasch gaudeix de força predicament als països germànics, no del tot comprensible, ja que la soprano alemanya té força limitacions que un paper com el d’Elsa posa més de relleu. La presència és glamurosa (no calia, però, sortir amb un vestit diferent a cada acte) i Dasch es va posar en la pell del personatge des del preludi, amb uns ulls oberts com plats que feien por, però Elsa li ve una talla gran a una veu d’agut que no acaba d’alliberar-se i afinació a vegades al límit (aquests atacs amb un so pla abans d’inflar-lo). S’ha de reconèixer, tanmateix, que a l’acte tercer va posar tota la carn en la graella. La parella de dolents seguia el mateix esquema de valoració, em va agradar més el Telramund penetrant i emfàtic de Thomas J. Mayer, sense necessitat de recórrer al bram com altres malvats d’òpera, que l’Ortrud verinosa alhora que estrident (amb aguts mig xisclats) de Susan Maclean.

Més discrets encara van ser el Rei Heinrich de Wilhelm Schwinghammer, de curiosa semblança amb un rei televisiu (l’Enric VIII de Los Tudor), cant noble però veu molt verda encara (al límit de les seves forces a l‘acte tercer), i l'Herald de vibrato generós de Ralf Lukas, secundari habitual de Bayreuth. Sovint es repeteix, amb raó, que molts dels millors cantants wagnerians del moment no volen anar al festival –massa assajos? Paga massa reduïda? Ofertes més temptadores a altres bandes?- i, al costat de noms de qualitat (que n’hi ha) i intèrprets fiables, hi ha massa mediocritat vocal circulant. La justa apoteosi no ens ho ha de fer oblidar. I ara, Tristan.  



Fotos: A. Bofill