Bayreuth al Liceu (I): consideracions prèvies

Mentre s’apaguen els últims fulgors dels festivals d’estiu (a la Schubertíada de Vilabertran encara li queden alguns cartutxos), la temporada barcelonina comença amb un esdeveniment sensacional: la visita del Festival de Bayreuth al Liceu. Per a una ciutat que es vanta de tradició wagneriana, aquestes actuacions suposen una fita que no es pot menysvalorar sota cap concepte.

  

 

Sens dubte, la joia suprema hagués estat un desembarcament complet, amb muntatges escènics i no en versions en concert, per molt que la nova producció de Der fliegende Holländer d’aquest any només em generi una displicent indiferència, la proposta de Lohengrin una repulsió barrejada amb fascinació (Neuenfels li pot donar moltes lliçons de teatre a Gloger) i Tristan und Isolde versió Marthaler, estupefacció per com es pot fer un muntatge tan destrempant d’una obra tan apassionada. Siguem realistes per un cop i acceptem que el cost de l’operació hagués estat astronòmic i que, a diferència de la famosa visita del 1955, Bayreuth no ve en època de vacances –en aquella ocasió va ser a l’abril- sinó tot just quatre dies després de baixar el teló del Festspielhaus. I ja posats a ser positius, recordem que llavors no va actuar l’orquestra del festival, que només es reuneix per a aquest, sinó la Simfònica de Bamberg.

La qüestió de l’orquestra no és pas secundària, ja que si alguns atots té el festival són justament les seves masses estables, també el cor, realment impressionants. Tot i que caldrà veure com s’ajusten a una acústica ben diferent a la cèlebre del Festspielhaus amb el seu fossat invisible, aquest capítol el tenim ben cobert. És cert que ni Christian Thielemann ni Andriss Nelsons vindran a dirigir, ara bé Sebastian Weigle –que ha madurat enormement com a director wagnerià amb l’extraordinari Ring de Frankfurt- coneix a bastament tant Bayreuth com el Liceu, com també els coneix Peter Schneider.

Pel que fa als cantants i a les posades en escena, ja és més opinable que el Turó Verd segueixi sent el referent interpretatiu de l’obra de Wagner. Per altra banda, vilipendiar el festival és un dels esports favorits cada estiu de crítics i premsa que, malgrat tot, després pugem tots com xaiets encaterinats muntanya amunt. I és que la mística del teatre, la seva acústica única i les satisfaccions que de tant en tant dóna el festival –l’última, l’aclaparador Parsifal recreat per Stefan Herheim- fan perdonar fins i tot la incomoditat extrema dels seients i la calor infernal que hi pot arribar a fer allà dins. És un patrimoni que les germanes Wagner –evito a consciència les connotacions negatives del terme germanastra, a més, l’ús de germana quan només es comparteix pare o mare és correcte- farien bé de conservar i renovar sense trencadisses. Tot i que amb el cognom Wagner mai se sap.

Les germanes Wagner sense ningú més a la foto/ F: Enrico Nawrath

 

Aquests concerts, tanmateix, arriben en un moment delicat. Poc es deurien pensar els responsables del Liceu quan negociaven la visita de Bayreuth que les circumstàncies serien radicalment diferents, amb un teatre en crisi que va tancar la temporada amb diversos acomiadaments, la majoria a l’orquestra de la casa. Crec que era el conseller del ram –el mateix que criticava l’amenaça de vaga dels treballadors del Liceu afirmant que era el moment de remar en la mateixa direcció; voldria dir la direcció de l’oficina d’ocupació- qui proclamava al començar l’era de les retallades salvatges que s’havien d’evitar les despeses sumptuàries. Bé, dur Bayreuth és sota tots els conceptes una despesa sumptuària, un bolo de luxe, preciós, de primeríssima qualitat, però que fa una mica de mal al cor quan no només s’acomiaden músics, sinó que arreu del país el sector està patint de valent.

Adrianne Pieczonka serà substituïda al Liceu per Ricarda Merbeth

 

Un argument demagògic? És ben possible, clar que els que correran aquests dies a fer-se la foto amb somriure dentífric al costat de tothom qui porti el cognom Wagner no poden donar gaire lliçons. Com que vivim tan obsessionats amb Madrid, bo és recordar que el Real, la situació del qual tampoc és gaire boiant, també obre temporada amb un altre bolo amb centenars de músics importats per a un Moses und Aron en concert, un projecte que també costa un ronyó i part de l’altre. En el cas de Bayreuth, se’ns va dir que entre el patrocini i la venda d’entrades es cobririen els costos. La segona pota de l’invent, per desgràcia, no acaba de funcionar. Mentre escric aquest text (dijous a la nit), segons el web del Liceu, queden 413 entrades per al Holländer I, 967 (buf!) per al Holländer II, 725 per a Lohengrin I, 706 per a Lohengrin II i (menys mal) 188 per a Tristan.

Les xifres no són bones i menys encara quan, a partir de dissabte, les entrades, ja cares, ho seran més per l’increment de l’IVA, costant de 28 a 280 euros. Cert que la situació econòmica està contraient la despesa del sofert ciutadà a tots els nivells, i la temporada vinent pot ser dramàtica per a moltes institucions culturals, però el Liceu hauria de reflexionar també si l’apàtica campanya de comunicació i màrqueting ha estat l’encertada. Una més de les moltes reflexions que el teatre ha de fer si vol redreçar un rumb nefast.