Nova genialitat de Carles Santos amb el Cor de Cambra del Palau

Amb les paraules, sobretot els que solem treballar amb elles, s’ha de ser curós. No m’agrada penjar etiquetes ni emprar epítets de forma més o menys categòrica si no hi ha un ferm convenciment darrera. Per aquesta raó, puc dir amb plena tranquil·litat de consciència que Carles Santos és un geni; més encara, és dels escassísims artistes genials que tenim en actiu en aquest país, entès país en el sentit de compartir la mateixa parla (no penseu pas que sóc un pancatalanista imperialista, part dels meus ancestres provenen del País Valencià).

Carles Santos sense piano

L’acumulació de Verdis de fa unes setmanes em va impedir veure las nova trobada creativa entre Santos i Bieito a El gran teatro del mundo, potser per això tenia ganes dobles d’assistir al Mercat de les Flors (perdoneu el retard en el comentari) al que sobre el paper era un mer espectacle antològic amb fragments corals de diverses peces del seu catàleg. Per sort, les coses amb el músic de Vinaròs mai són el que semblen i Cantúria cantada va ser una proposta refrescant que obria noves perspectives sobre la seva creació. La manca teòrica del vessant teatral consubstancial a Santos podia ser un handicap, l’oportunitat per mostrar als agnòstics la feblesa musical de les seves partitures. No va ser així, primer perquè el cor es va moure de forma contínua i àgil, i segon, perquè sense parafernàlia escènica els pentagrames de Santos no perden pistonada, fins i tot alguns passatges semblaven un creuament surrealista de la densitat de Ligeti i el minimalisme tintinabulant de Pärt.

Carles Santos amb el Cor de Cambra del Palau

L’arrencada ja va ser apoteòsica, amb el cor marcant totes i cadascuna de les posicions que ocuparien al llarg de la sessió, un hilarant resum silenciós del concert. Ja és hora que parli del protagonista de la nit, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, que va resoldre de forma esplèndida tant els reptes vocals, gens fàcils (ni d’afinació ni de tessitura, sovint molt tibant) com el treball escènic encomanat. De fet, va ser un èxit tan global com col·lectiu, perquè molts solistes del cor es van poder lluir, sobretot en els quartets extrets de Chicha Montenegro Gallery, evidenciant de pas que la formació té veus de nivell. El programa incloïa exemples de Voicetracks, Tramuntana Tremens, La meua filla sóc jo, L’adéu de Lucrècia Borja, Homenatge a Josep Guinovart i La Pantera Imperial (un dels espectacles que més m’han impressionat). 

Dolors Ricart a 'Schubernacles humits'

Josep Vila, el titular del cor, va cedir en aquesta ocasió les tasques directorials a Dolors Ricart, qui ja va deixar petja en els Schubernacles humits de fa uns mesos al Lliure, en especial en els seus reiterats intents (tants com anys va viure Schubert) perquè la Vuitena no esdevingués la Simfonia inacabable. El final de festa va tornar a ser apoteòsic, amb Santos en persona (es feia estrany veure’l sense piano) atacant el frenètic To-ca-ti-co to-ca-tà, al qual es van afegir un Josep Vila desimbolt com mai, Ricart i tot el Cor de Cambra del Palau, culminant així una nova mostra de la bogeria organitzada del geni de Vinaròs.

Fotos: Josep Aznar / Francesc Messeguer