Anna Netrebko protagonitza la primera 'Bohème' de Salzburg

El Festival de Salzburg comença una nova etapa sota l’ègida d’Alexander Pereira, l’home que va situar l’Òpera de Zuric en l’elit dels teatres europeus. La seva primera programació és d’un eclecticisme absolut: el gran repertori es dóna la mà amb les rareses i el barroc conviu amb un plat dur de la segona meitat del segle XX, Die Soldaten de Zimmermann, preludi d’una de les línies que Pereira vol seguir, l’estrena de noves òperes. Una altra reconeguda intenció és la de no fer reposicions, cada any tot seran noves produccions, un risc notable perquè limita la capacitat d’amortitzar la inversió, però alhora una aposta decidida pel caràcter únic i irrepetible de cada edició. I un darrer punt no reconegut, tot i que comprovable al llegir el programa, Pereira ha recorregut a molts artistes amb els quals va treballar amb freqüència a Zuric.

Marcello Giordani té cura d'Anna Netrebko, sota la mirada de Massimo Cavalletti

Com a aposta comercial, La bohème era jugar a carta guanyadora, tot i que Puccini és un compositor que no ha estat ben tractat pel Festival de Salzburg, i no només per l’ínclit Gerard Mortier, amb només dos títols en més de 90 anys d’història. Massa popular? Per reblar el clau, Pereira ha reunit una parella protagonista de somni, Anna Netrebko, reina absoluta de Salzburg, i Piotr Beczala, que ja van encendre passions el 2010 amb Roméo et Juliette de Gounod.

Ai las, les estrelles són criatures fràgils, i el tenor polonès va fer figa a la segona funció, on es va limitar a actuar mentre que d’un lateral cantava un altre astre resplendent, Jonas Kaufmann. A la tercera representació, Marcello Giordani va assumir amb tots els ets i uts el paper de Rodolfo, més adient per a les seves característiques que el recent Radamès al Liceu. No obstant, no tot va rutllar bé, i si el terç agut segueix sent brillant (si l’oïda no m’enganya, va fer el do de “Che gelida manina”, però es va estalviar unir-se al de Mimì al final de l’acte primer), hi va haver massa notes enrogallades i sons inestables, i el tenor italià no era gaire creïble dins el to jovenívol del muntatge.

Nino Machaidze els porta a tots de corcoll

La Mimì de Netrebko es va imposar gràcies a una veu portentosa, de lírica plena amb una fascinant coloració fosca, homogènia des d’un agut fàcil fins a un greu segur (no hi va haver cap frase que l’incomodés), i capaç de surar sense esforç sobre l’orquestra. Llàstima que no acabi de treure tot el suc de les inflexions del text i que la cantant estigui sempre a un pam de distància del personatge, amb la qual cosa la seva interpretació va ser més admirable que no pas emocionant.

Amb gran habilitat, Pereira va posar en el cast qui el 2008 a Salzburg va ser titllada per alguns mitjans com la “nova Netrebko”. Afirmació exagerada, perquè la veu de Nino Machaidze és més lleugera i punxeguda, apropiada per als coquetejos de Musetta, tot i que, com Netrebko, la coloració textual no és el seu fort. Aquesta mancança era més evident al costat d’un grup de bohemis italians, amb l’apropiadament emfàtic Marcello de Massimo Cavalletti, l’àgil Schaunard d’Alessio Arduini i el sòlid Colline de Carlo Colombara. A Salzburg no s’estan de res (a 400 euros l’entrada més cara, ja se’ls poden gastar) i Benoît i Alcindoro van tenir intèrprets diferents, ambdós, a més, defugint fer de vells xarucs.

Quin serà el proper Rodolfo de Netrebko?

L’òpera com a poema simfònic? Aquesta tesi es podia aplicar fa dos anys a la direcció de Daniele Gatti d’Elektra de Strauss i torna a ser vàlida per a aquesta Bohème. Amb una Filharmònica de Viena desfermada en tot el seu incomparable esplendor, Gatti em va fer creure que mai havia escoltat l’obra, tal va ser la borratxera de detalls dinàmics, d’accentuació, de temps, de color que l’italià revelava a cada compàs. Si després de la funció algú dubtava que Puccini era un orquestrador genial, que s’ho faci mirar. Gatti va evitar caure en sensibleries inútils i va mantenir un infal·lible pols teatral (l’acord quan Musetta entra a l’acte quart, brutal), la qual cosa no treu que, davant aital erupció orquestral, no es trobés a faltar de tant en tant una mica de fragilitat i, sí, emoció.

Si la intenció és fer calaix a taquilla, el millor és, a més de les estrelles, presentar un espectacle vistós que distregui més que no molesti. Damiano Michieletto va moure l’acció als nostres dies, sense cap víctima seriosa més enllà dels inevitables anacronismes, convertint la troupe de bohemis en cosins germans dels joves inquiets del musical Rent. La direcció d’actors va ser ben convencional, amb algun toc divertit –Mimì busca foc per a la cigarreta a l’acte primer; tots els nens de l’acte segon reben el mateix regal, una videoconsola. Va ser en l’aspecte visual on, gràcies al decorat de Paolo Fantin, el muntatge va ser més lluït. Una finestra gegantina, amb vidres mullats per la pluja, ocupava l’immens Grosses Festspielhaus per emmarcar les golfes del quartet bohemi, finestres que s’obrien per deixar veure, a les escenes centrals, un mapa desplegat de París, amb maquetes d’edificis com a taules i cadires del Cafè Momus, i un desolat carrer gelat. Quan la finestra es tanca amb la mort de la protagonista, una mà esborra el nom de Mimì escrit al vidre. Òpera comercial? Sens dubte, però ben feta.