El magnífic 'Parsifal' dirigit per Stefan Herheim s'acomiada del Festival de Bayreuth

La perla d’aquests últims anys al Festival de Bayreuth, doblement preciosa vist el discret nivell de la majoria de produccions al Turó Verd, ha estat el Parsifal dirigit escènicament per Stefan Herheim, un muntatge que enguany s’acomiada. Un dels grans encerts de Herheim és haver combinat i entrellaçat la història contemporània d’Alemanya –l’imperi dels dos Guillems, la Primera Guerra Mundial, els anys bojos de Weimar, l’ascens del nazisme, la destrucció a l’acabar la Segona Guerra Mundial i la recuperació de la República Federal- amb la pròpia història de Wagner, o més aviat, del seu llegat a través de Wahnfried, la casa on va viure, un dels elements bàsics en l’espectacular decorat de Heike Scheele. Naixement i mort són els dos pols d’un cercle incessant que Herheim marca amb total claredat amb la presència constant de la tomba de Wagner i d’un llit, però el director noruec afegeix una altra capa a la seva lectura amb referències metateatrals a la pròpia obra, com el decorat de la segona escena de l’acte primer, reproducció del temple de l’estrena del 1882 (al seu torn, inspirat per la catedral de Siena) o la boca d’escenari del mateix Festspielhaus on es projecta l’avís dels germans Wieland i Wolfgang Wagner per al primer festival després de la guerra, el 1951: les disputes polítiques que es quedin fora, aquí només regna l’art.

Sintetitzant un espectacle impossible de sintetitzar, tal és l’allau desbordant d’idees, referències i imatges (sobretot en un primer acte aclaparador), Herheim ens presenta el llarg i difícil camí d’un país cap a la redempció, i ho fa, a més, amb un virtuosisme teatral que treu l’alè. En aquesta edició final es percep alguna interpretació més histriònica que en anys anteriors, potser conseqüència de la transmissió televisiva i a cinemes prevista i la futura publicació en DVD. Els canvis principals han estat en el capítol musical.

Estava encuriosit per saber la reacció del públic davant la direcció musical de Philippe Jordan, amb el record de les (limitades) protestes que va tenir el seu antecessor, Daniele Gatti. El jove directori suís pot dormir tranquil, les ovacions van ser eixordadores, la qual cosa no treu que, en conjunt, em convencés més el seu col·lega italià. La versió de Jordan va ser més discontínua, menys orgànica que la de Gatti i, sobretot, en moments clau li va faltar mordent dramàtic, un defecte que ja vaig trobar en la seva, per altra banda, notabilíssima lectura de Der Ring des Nibelungen a l’Òpera Nacional de París, on és titular. Però com a la Tetralogia, hi va haver un acusat sentit del preciosisme sonor que justifica la visió que alguns tenen de Parsifal com una obra decadentista. L’orquestra i el cor del Festival segueixen sent, junt amb l’acústica única de la sala, els grans valors musicals de Bayreuth, d’una qualitat fora mida.

El repartiment només tenia un nom indiscutible, que unia plenitud de mitjans amb interpretació majúscula: Kwangchul Youn, un Gurnemanz que no perd gens en eloqüència i que encara guanya en matisos. Amb Jordan, va ser el més aplaudit de la vetllada, amb total mereixement. Susan Maclean és una Kundry prou insinuant que compensa amb una entrega escènica sense reserves una veu d’agut cridat (i algun d’escamotejat i tot). Detlef Roth segueix sent massa líric per a Amfortas i segueix commovent com el primer any, i Thomas Jesatko repetia amb una mica menys d’estabilitat vocal el seu transvestit Klingsor, ben acompanyat per unes irreprotxables noies flor. La novetat aquest any era el Parsifal de Burkhard Fritz, veu lírica i clara, força bonica de color i amb un bon legato. El tenor alemany va anar de més a menys, i si a l’acte segon va ser una mica ensopit, en el tercer va guanyar en prestància. Un bon comiat per a un muntatge històric.