Una mica de West End i Proms al Londres postolímpic

La cartellera teatral del Londres postolímpic venia força carregada de propostes ben atraients i prou diferenciades per als amants del musical i, tot i el temps limitat, una acurada previsió permet aprofitar al màxim l’estada. Dit d’una altra manera, si un dia hi ha dues funcions, es va a les dues, que espectacles d’aquest tipus no es veuen cada dia (la temporada vinent em temo que farà bona la teoria de que el musical a Barcelona és com el Guadiana, apareix i desapareix de forma cíclica). La màxima prioritat era veure una obra mestra com Sweeney Todd, de Sondheim, i la veritat és que l’impacte va ser fenomenal, en especial el dels dos protagonistes.

Una parella formidable unida pel crim

Michael Ball, una de les figures del gènere a la Gran Bretanya, ha fet un exercici de transformisme superior al de la seva Edna Turnblad a Hairspray. De fet, està irreconeixible físicament, i quasi vocalment, en un registre més greu de l’habitual, en una interpretació de fúria no per continguda menys inquietant i mortífera. Al seu costat, la Mrs Lovett d’Imelda Staunton és una revelació, al menys per als que només l’havíem vist al cinema. Amb una capacitat diabòlica per deixar anar les rèpliques com bombes nuclears, passant de la comèdia a la tragèdia en un nanosegon i amb un cant més que remarcable, la seva menuda figura va ser el complement ideal de Ball. El muntatge de Jonathan Kent a l’Adelphi mou l’acció a un ambient fabril de començaments segle XX i, sense eliminar el vessant grand guignol de l’obra, intensifica la seva desassossegant atmosfera. No puc deixar d’esmentar la direcció musical de Nicholas Skilbeck, lenta en aparença al començament, però d’una tensió permanent que va subratllar amb delectació l’extrema sofisticació del llenguatge musical de Sondheim.

Els pastissos de Mrs Lovett estan fets d'ingredients saborosos

Una grandíssima nit de teatre que va tenir la seva continuació amb un altre clàssic, Carousel, de l’imbatible tàndem Rodgers i Hammerstein (mentor de Sondheim, dit sigui de passada), una partitura que encara avui dia meravella no només pel seu devessall sense aturador de melodies memorables, també pel seu agosarament formal (el protagonista té un monòleg cantat de vuit minuts) i per la temàtica tèrbola que aborda: aquest mala peça de Billy Bigelow que pega la dona, se suïcida després d’un atracament frustrat i és enviat des del cel per redimir-se i inspirar la seva desorientada filla no sembla l’heroi típic de musical. Tot i les connexions del gènere amb l’òpera, les companyies líriques no sempre l’encerten; no és el cas d’aquesta producció que l’Opera North ha dut al Barbican de Londres, dirigida amb efectiva simplicitat per una Jo Davies que no amaga els elements més problemàtics de l’obra i que fa fluir les escenes amb gran habilitat. I quin plaer escoltar, tot i l’amplificació millorable, una orquestra sumptuosa (29 intèrprets!) en aquesta música, i veus que canten amb una naturalitat desarmant, lluny del model pop-televisiu que s’ha introduït com una plaga en els teatres. Katherine Manley va ser una entendridora Julie Jordan, Michael Todd Simpson un creïble Billy (millor com a cantant que com a actor), Sarah Tynan i Joseph Shovelton van aportar un impecable contrapunt còmic i Yvonne Howard em va treure les llàgrimes en l’immortal “You’ll Never Walk Alone”.

El carrusel surt poc però té un vals irresistible

El contrast va ser brutal amb The Wizard of Oz, la superproducció que Andrew Lloyd Webber ha muntat a partir d’aquest clàssic film de la Metro, afegint pel camí algunes cançons de collita pròpia que es nota molt són d’una estètica a anys llum de les originals de Harold Arlen. Deixant de banda la quitxalla sorollosa que omplia l’enorme London Palladium (més d’un es va espantar amb la Wicked Witch of the West), com a espectacle cal reconèixer que és ben vistós, amb un desplegament de mitjans enlluernador, però poca cosa més. I per quins set sous han de tenir el so a nivells eixordadors? Com a mínim, m’han entrat ganes de tornar a veure la pel·lícula de Judy Garland i comprovar si el Lleó és tan marieta com al teatre: calia que digués que estava orgullós de ser amic de Dorothy?

Una bruixa malvada no pot anar pel món sense els seus boys

Els nens no és el públic objectiu de London Road, un musical esplèndid i dur al National Theatre que evidencia que al gènere no tot és diversió i escapisme. L’improbable punt de partida del text d’Alecky Blythe són els assassinats de diverses prostitutes a Ipswich el 2006 i el llibret recull els testimonis dels veïns de la zona, les seves reaccions de sorpresa, por, desconcert, tafaneria, rebuig, no només a l’assassí, també a les víctimes que degraden el barri i, finalment, redreçament. Un microcosmos social amb tipus humans perfectament reconeixibles al qual dóna vida la música d’Adam Cork, amb una capacitat increïble per convertir en cançó les inflexions de la parla. El sensacional repartiment adopta amb impressionant flexibilitat multitud de papers en un muntatge de Rufus Norris de precisió quirúrgica. Curiosament, l’escena més dura va ser muda: tres prostitutes mirant directament el públic, en uns minuts de silenci incòmode i tallant.

Una comunitat es recupera d'una experiència traumàtica

 

Per compensar tanta negror, res millor que unes dosis de Gilbert & Sullivan, l’opereta anglesa en tot el seu esplendor. D’acord, confessió, les obres d’aquest duo no m’entusiasmen pas, però la proposta dels Proms era atraient. The Yeomen of the Guard té fama de ser una de les obres més elaborades de Sullivan, amb una orquestració més nodrida que d’habitud i elements una mica (només una mica) més dramàtics. Potser sí, però l’espai desmesurat del Royal Albert Hall no és el millor per gaudir de l’elegància de la versió de Jane Glover al capdavant de la BBC Concert Orchestra, i les veus sonen massa llunyanes, fins i tot en els diàlegs amplificats d'aquest concert semiescenificat, la qual cosa no vol dir que el repartiment no s’hi escarrassés, amb Andrew Kennedy, Lisa Milne i Mark Stone com a elements més destacables.

Els promenaders de primera fila no es van perdre detall

 

Conclusió: l’oferta cultural de Londres és enorme durant tot l’any. Sana enveja.